Una partícula molt esperada

A vegades, dins d'aquest inconcebible món de la ciència, hi ha notícies que ens fascinen encara que no les acabem d'entendre.
La trobada, molt probable, del bosó de Higgs al CERN i anunciada el dia 13, és una d'elles. Als que no tenim una formació més que autodidacta sobre Física de partícules, alguns dels seus plantejaments ens semblen estranys, podréim dir que surrealistes. Però el que impliquen ens impressiona. Aquest bosó de Higgs, també.
Pot semblar evident que qualsevol partícula material ha de tenir una massa. De fet, nosaltres mateixos estem formats per partícules, la suma de les masses de les quals conforma la nostra massa. Tenim massa, ho notem cada cop que pugem unes escales o caiem rendits al sofà després d'un dia de feina; podríem pensar, "Què té això d'especial?".
Però els físics no es conformen en donar per sabudes les qüestions que semblen més evidents. I gràcies a això ens han mostrat un Univers sorprenent.

Als acceleradors de partícules, com al LHC al CERN, l'impacte de dos protons pot donar lloc a altres partícules. Les noves partícules segueixen trajaectòries que es poden detectar i analitzar

La massa i la gravetat, amb les quals va treballar Newton ara ja fa més de 300 anys, segueixen encara sent importants misteris per als físics, més que altres propietats de la matèria i que altres forces que s'han descobert més tard. Sembla que el responsable que hi hagi massa, fins ara una idea teòrica, comença a poder ser una realitat. Sobre la gravetat, encara s'espera trobar què n'és el responsable.


Com que el tema és prou complex, deixem parlar els experts:
- Un Redes, dedicat al treball al CERN, amb un simpàtic video sobre el bosó de Higgs.
- Un vídeo del Fermilab, als EUA, sobre el bosó de Higgs.

- Una conferència TED de Brian Cox sobre el que es fa al CERN i el famós bosó de Higgs.

- I la troballa de la setmana: Un blog d'un professor de Ciències madrileny, esplèndid i perfectament accessible, El Tamiz, que incorporo de seguida als webs interessants.

Per celebrar les mil visites...

... una mica d'humor sobre els perills del blogging. Ara, alguns no correm perill perquè tenim el sa costum de treballar sobre una taula.

Una exalumna ens visita

Dilluns passat, dia 5, ens va visitar la Marta Farràs, exalumna de l'escola, biòloga i investigadora predoctoral.
La Marta va parlar als alumnes de Biologia de primer i segon de com és el món de la investigació, què cal per entrar-hi, quina és la seva experiència en aquest camp i quin és l'objecte de les seves investigacions en aquests moments.
La Marta ens va fer entendre que el món de la investigació necessita molta vocació i dedicació. No és una feina en la que es guanyi molt, almenys en el cas de l'investigador de base, no té una gran estabilitat i els horaris són, diguem-ne, "flexibles".
No és imprescindible tenir unes grans notes durant els estudis però ajuda molt; i sempre cal buscar formes de tenir currículum, ja des de la facultat. I anar formant-se en l'anglès.
L'equip en el que treballa la Marta investiga sobre el colesterol a l'IMIM, (Institut Municipal d'Investigació Mèdica de Barcelona; a l'enllaç hi ha informació sobre el grup en el qual treballa la Marta); concretament, busquen si es pot millorar la funcionalitat de l'anomenat "colesterol bo" (tècnicament HDL), que és el que extreu el colesterol de les artèries i impedeix que s'hi acumulin.
Estan provant diferents olis d'oliva verges per valorar la possibilitat d'utilitzar-los habitualment en la dieta. Un és un oli verge tal qual, un altre, un oli verge enriquit amb els seus propis polifenols i, un altre, un oli verge enriquit amb polifenols de la farigola.
Un polifenol prou conegut, per exemple, és el resveratrol, que es troba en el raïm i el vi negre, i que sembla tenir un interessant efecte protector contra les malalties cardiovasculars, almenys en animals però no tan clarament en humans.
La relació entre el vi negre i el risc cardiovascular ha dut a molts debats, especialment en el que s'ha anomenat la paradoxa francesa.
Aquest que escriu hi participa com a voluntari, cosa que m'assimila a la rata de laboratori, animal poc valorat però al qual tant debem.


"Per dedicar-se a la investigació cal tenir molta paciència"

Per la banda que ens toca com a profes, dóna gust veure els nostres antics alumnes convertits en uns autèntics professionals. És una de les raons per les quals vam convidar la Marta, per a què els estudiants actuals vegin que des de l'escola es pot arribar prou més enllà.

Jorge Wagensberg

Hi ha persones a les que admirem per tot el que saben sobre el seu camp. De fet, amb el pas dels segles, els científics cada cop han esdevingut més uns grans especialistes, deixant enrere aquella concepció del savi renaixentista que sabia de tot un poc, el paradigma del qual potser és Leonardo, que tant et dissenyava unes fortificacions com et pintava una Gioconda.
És lògic que la ciència hagi evolucionat d'aquesta forma perquè cada cop abarca més i si un s'hi vol dedicar no pot aspirar a aprofundir en tots els camps, ni que siguin els de la seva especialitat. Potser és un forma d'enriquir la ciència però potser també és una forma d'empobrir el científic.
Alguns, tot i això, s'apropen a aquesta concepció de savi d'èpoques passades. Entre ells, al nostre país, excel·leix Jorge Wagensberg.

Jorge Wagensberg explicant al Parlament català el dolor que pot causar una banderilla a un toro.

Wagensberg és físic de formació però el seu bagatge abarca molts camps del coneixement humà; un, que se suposa que és biòleg, es queda parat del que sap de Biologia. Però, a més, et pot deixar bocabadat comparant uns insectes atrapats en ambre amb diferents moviments pictòrics o explicant-te la ciència que hi ha darrera l'arquitectura de Gaudí.

Teniu una interessant conferència de Wagensberg amb algunes de les seves idees en aquest video al Youtube:

Va ser director del Museu de la Ciència (actualment anomenat Cosmocaixa) del 1991 al 2005; la seva emprenta hi és ben clara, especialment a la sala principal, on es fa un viatge, si un s'hi passeja amb cura, des de les bases de la matèria als inicis de la civilització humana.

També dirigeix la col·lecció Metatemas, d'editorial Tusquets, de divulgació científica i que ja ha publicat 120 títols.
Us ofereixo algunes perles del pensament de Wagensberg aparegudes en forma d'aforismes en el número 75 d'aquesta col·lecció "Si la Naturaleza es la respuesta, ¿cuál era la pregunta?" i que tradueixo el més bé que puc del castellà:

- "Existir no és massa probable"  que lliga amb la següent: "Ho sento, germà: de poc et va servir arribar segon en aquella memorable cursa de mig milió d'espermatozoides."
- "Jo sóc la intersecció de totes les meves vivències."
- "Predir el passat és l'habilitat més freqüent dels que sempre tenen raó."
- "Hi ha moltes maneres d'estar viu, però només una d'estar mort."
- "Una zebra no necessita córrer més que una lleona, sinó més que les altres zebres." Es pot explicar millor la selecció natural?!
- "El més incomprensible del món és que sigui comprensible." Aquesta és d'Einstein.
- "No hi ha res en contra que tot sigui intel·ligible."
- "Ciència es allò que els científics diuen que és ciència."
- "Déu pensa?" i "Donaria un braç per saber què pensa Déu d'ell mateix."
- "Si el capità (Endavant!) i el mestre (Seguiu-me!) intercanviessin els seus crits característics d'ànim, el món podria millorar una mica."
- "El científic tendeix a saber tot de res i el filòsof a saber res de tot."

Aquesta última no és seva però és un bon final per a un article d'un científic que té molt de filòsof i que tendeix a saber molt de molt.

Xocs (o no) planetaris

Dimarts passat, un asteroide, 2005 YU55 va passar prop de la Terra. Prop de la Terra significa una mica més a prop que la Lluna, que ja és força a prop. 2005 YU55 té uns 400 m de diàmetre i un impacte de tal objecte sobre la Terra seria especialment catastròfic, encara que molt menys que el de Chicxulub que va acabar amb els dinosaures (la bestiola tenia uns 10 km de diàmetre).

Una representació de l'impacte a Chicxulub

Era una idea acceptada fa uns anys que era altament improbable l'impacte d'un asteroide de mida important contra la Terra en els temps actuals. Noves i millors observacions de l'espai que ens envolta i l'impacte del cometa Shoemaker-Levy contra Júpiter l'any 1994 han fet replantejar aquesta noció. L'impacte segueix sent improbable però potser una mica menys.

Una altra representació, aquest cop de l'impacte dels diferents
fragments del Shoemaker-Levy contra Júpiter

D'un temps ençà la NASA controla els NEO (Near Earth Objects) que són prou grans i propers com per ser potencialment perillosos. Un d'ells, Apofis, va crear certa expectació fa uns anys però amb el temps s'ha comprovat que no comporta perill.

Ara, potser algun dia algun asteroide o cometa de bona mida presenti un risc important d'impactar contra la Terra. De fet, l'any 1908 el que molt probablement va ser un d'aquests dos astres va impactar a la remota regió de Tunguska, a Sibèria. Dècades d'exploracions, en una zona particularment difícil d'estudiar, no han aportat una solució definitiva i, això sí, un munt d'hipòtesis a cada qual més estrafolària. Si us interessa el tema hi ha un documental a la mediateca que en parla ("El Big Bang de Tunguska"). Hi ha hagut altres casos més recents que han esclatat a l'atmosfera i que, en segons quines circumstàncies, podrien ser confosos amb una explosió nuclear. La nostra reacció davant d'un aconteixement així fa una mica de por.

Aprofito l'avinentesa per afegir als enllaços interessants Stellarium, un web des del qual podeu desacarregar un planetari al vostre ordinador. Bonic de debò.

La poesia de la realitat

Amb una mica de retard però...
... potser ha valgut la pena.


Acaba d'aparèixer l'últim video de Symphony of science, Onward to the edge, dedicat a l'exploració espacial. Espero tenir prou esma per traduir i subtitular els que em falten algun dia!
Però en el correu que he rebut, hi havia la referència a un altre projecte que també combina ciència i música: The Sagan series: basat en textos recitats pel propi Carl Sagan (amb aquella cadència seva tan poètica) en audiollibres, música de diverosos autors i imatges de diverses fonts molt ben editades; són un tribut a qui hauria de ser considerat un dels més grans pensadors del segle XX.


No us perdeu aquestes peces, especialment (per al meu gust) A Reassuring Fable i Gift of Apollo.

Una mica de màgia i humor

Els il·lusionistes són neurocientífics en potència i col·laboren sovint amb ells; amb els seus trucs tenen la traça de demostrar que corre molt personatge pel món amb ganes d'enganyar-nos. Aquest cop m'enrotllo poc i us deixo amb aquesta perla de les conferències TED.
Que us ho passeu bé!

Una catedral a l'interior de la Terra

En un  lloc perdut del desert mexicà, hi ha una de les maravelles naturals més esplèndides que ens ha deparat el nostre planeta. Descoberta accidentalment per uns miners, la Cueva de los Cristales de Naica, a l'estat de Chihuahua, és un exemple més de com la Natura no para de sorprendre'ns.

Un detall de la Cueva de los Cristales

Aquests enormes cristalls de selenita (una varietat del guix), de fins a 13 metres de llarg, s'han format durant uns 350.000 anys en unes condicions molt especials, sobretot perquè s'han mantingut estables durant tot aquest temps. Per a què un mineral cristal·litzi en mesures tan espectaculars és imprescindible que l'ambient on es forma no canvïi, cosa fins i tot sorprenent en una zona volcànica com és la de Naica.
Hem pogut veure aquesta cova gràcies a que l'explotació minera propera ha anat drenant l'aigua de l'indret, aigua termal en la que es van formar els cristalls. És per això que el dia en què la mina ja no sigui rendible, es deixarà de drenar l'aigua i la cova tornarà a quedar submergida, cosa que impedirà la seva exploració però permetrà el creixement, de nou, dels cristalls.

El lloc és especialment insalubre: unes temperatures de més de 40 ºC i una humitat de pràcticament el 100% n'impedeixen l'exploració durant gaire estona si no és amb aquests vestits que veieu a la foto i que permeten ser-hi durant uns tres quarts d'hora.


Els primers exploradors van ser un equip italià, dirigit pel físic Giovanni Badino i l'espeleòleg Tullio Bernabei, que més tard es van associar amb mexicans per crear el Proyecto Naica, un projecte en el que intervenen científics, exploradors i documentalistes.

Un documental del Discovery Channel sobre Naica

Properes a la Cueva de los Cristales, n'hi ha d'altres, totes amb estructures diferents, d'entre les que destaca, al meu entendre, la Cueva de las Velas: al contrari que a l'anterior, aquí les estructures, que s'han format un cop drenada l'aigua, són d'una delicadesa extraordinària, fines com agulles de gel.

Un detall de la Cueva de las Velas

Els científics segueixen explorant les coves. Hi han descobert, apart de les maravelles geològiques, bacteris vius i grans de pol·len antics que ajuden a entendre el clima de la zona al llarg dels anys.


El temps se'ls acaba però, sigui com sigui, la Natura ens haurà mostrat un cop més com n'és d'inconcebible.

Ciència i pseudociència

Els últims dies m'he creuat de diferents formes amb allò que s'anomena habitualment pseudociència. Primer, un llibre que vaig trobar al Vapor Vell, Por què creemos en cosas raras, de Michael Shermer, del qual en vam poder conèixer les idees a l'entrada "Una cara a un entrepà"; el llibre em va inspirar per provar un experiment de telepatia a classe, que va donar un resultat una mica anormal (i que si haguéssim fet bona ciència i haguéssim tingut temps, hauríem d'haver repetit).
Després, dimecres passat un bon Quèquicom dedicat a l'homeopatia; i, finalment, aquest Escépticos que he descobert avui i que tracta de l'astrologia (i que també m'ha inspirat per fer alguna classe algun dia).
Més d'un cop i de dos, he sentit a persones que justificaven les seves creences en aquest tipus de disciplines tot dient: "La ciència no ho pot explicar tot"; és segur que la ciència, actualment no ho pot explicar tot perquè si ho hagués fet, ja hauria desaparegut com a tal; la ciència es dedica a buscar explicacions a aquells fenòmens per als que no tenim explicació; el que cal aclarir primer és si tals fenòmens són reals o no, però.
La ciència tampoc sembla probable que mai ho pugui explicar tot però si tenim present que ha averiguat força sobre l'origen de l'Univers, de la vida i de l'ésser humà i sobre l'estructura de la matèria i de l'energia en poc més de 400 anys d'existència com a tal, bé, deixem-li més temps i ja veurem de què és capaç.
Com diu el propi Michael Shermer, la ciència és la millor eina que mai s'ha inventat per entendre com funciona el món; i, si en coneixeu una altra, presenteu-me-la, siusplau!


Alguns acusen els científics de ser dogmàtics amb la "veritat" científica; no dubto que alguns ho siguin, bàsicament perquè són humans. Però què em dirieu d'unes disciplines, com l'astrologia o l'homeopatia, que no han canviat pràcticament els seus plantejaments des del seu inici i que no sembla possible que se'ls replantegin si les proves hi estan en contra?

Com deia Hipàtia a la pel·lícula d'Amenábar: "Tu no qüestiones el que creus; jo ho haig de fer".
Aquesta és l'essència de la ciència i, per sort, molts bons científics no ho obliden.

Un final relliscós

La setmana passada es van concedir els premis Nobel de ciències. El de Física tracta d'un fenomen prou extraordinari: l'expansió accelerada de l'univers. Els científics que la van descobrir, com passa tants cops, no pensaven que això fos possible.
Es tractava de dos equips que miraven de fer un mapa de l'Univers llunyà utilitzant la llum d'unes supernoves (explosions d'estrelles) especials. Tots dos equips van arribar a la mateixa conclusió: L'Univers s'està expandint, com ja sabíem, però cada cop ho fa més ràpid.
Sembla absurd que si l'Univers va començar amb un Big Bang s'estigui produint aquest fet; sembla que aquesta expansió, un cop passat el primer impuls, s'hauria d'anar frenant.  De fet, el debat estava en si la gravetat tindria prou capacitat d'atracció per a què tota la matèria es tornés a reunir (el Big Crunch) o no.
La raó d'aquesta acceleració de l'expansió és desconeguda; els astrofísics parlen d'una energia fosca sobre la que s'especula molt però no se'n sap gran cosa. Un altre gran misteri més que s'intentarà resoldre!

Diferents models del destí de l'Univers

Ara seré una mica dolent: Vaig saber d'aquest premi per les notícies del Canal 3/24. La notícia acabava dient que, segons els estudis d'aquests físics, l'Univers acabaria sent gel. Em vaig quedar estupefacte: Gel? L'univers s'expandeix acceleradament i acaba convertint-se en gel? Gel d'aigua o de què? D'on surt la matèria per fer aquest gel, de l'energia fosca (per la famosa fòrmula d'Einstein que relaciona matèria amb energia)?
Pensant que potser sabia encara menys Física del que em pensava, vaig accedir al web dels propis Premis Nobel; per sort tenen una explicació pensada per al gran públic sobre el fenomen. Comença amb un poema de Robert Frost i un comentari:

"Some say the world will end in fire;

Some say in ice…"

What is the fate of the Universe? Probably it will end in ice if we are to believe this year’s Nobel Laureates.

"Alguns diuen que el món acabarà en foc;
alguns diuen que en gel..."

Quin és el destí de l'Univers? Probablement acabarà en gel si hem de creure els premiats amb el Nobel d'aquest any.

I ja està! Aquesta és tota la referència que hi ha sobre el gel: Una metàfora!
Sí que, donada la seva accelerada expansió, podem pensar que l'Univers acabarà sent extremadament fred; actualment ja té una temperatura molt més baixa que 0ºC (de mitjana, s'entén); per tant, el gel ja hauria de ser pertot arreu, cosa que, evidentment, no és certa.
Entenc que ningú obliga als periodistes de la redacció de TV3 a ser experts en la matèria; però per a això hi ha experts, per consultar-los quan no sabem sobre el tema. No ens podem conformar amb les primeres línies d'un document que té set pàgines (set, no setanta).
El mateix sobre el gel apareixia en un diari gratuït en una notícia d'agències, la qual cosa fa pensar dues coses: que els periodistes de TV3 han comès el mateix error que els de les agències o que no han consultat les fonts originals.

Si voleu saber sobre l'expansió accelerada, podeu consultar el document original dels Nobel. És prou entenedor, encara que estigui en anglès.
També hi ha aquesta pàgina, en castellà, sobre el tema, on es fa referència a la famosa constant cosmològica, un dels errors o no errors, més famosos d'Einstein.

Més ràpids que la llum?

Una de les notícies més sorprenents dels últims temps és la d'aquests neutrins que poden haver viatjat més ràpid que la llum.
D'entrada, caldria aclarir què és un neutrí. Els neutrins van ser una especulació del gran Wolfgang Pauli que necessitava una partícula que es formés en la desintegració d'un neutró en un protó i un electró. Es van descobrir, finalment, 26 anys més tard, per un equip d'investigadors liderats per Frederick Raines (premi Nobel 40 anys més tard; si es decuiden!)
El neutrí no té càrrega elèctrica, no té color (que és la propietat que fa que les partícules subatòmiques tendeixin a unir-se entre elles amb l'anomenada interacció forta, per exemple, en el nucli atòmic), ni semblava tenir massa (actualment sembla que té la deumil·lèssima part de la d'un electró). Per tot això, no interectua gairebé gens amb la matèria.  Només es pot detectar un neutrí quan té un impacte directe sobre el nucli d'un àtom (si teniu present que el nucli d'un àtom és 1000 bilions de vegades més petit que el volum de l'àtom, us podeu imaginar com en són de poc freqüents aquests impactes).
Cada segon, com qualsevol estrella, el Sol emet una quantitat inimaginable de neutrins producte de les seves reaccions nuclears. Una petita part d'aquests neutrins, "només" uns 40.000 milions per centímetre quadrat, ens travessen cada segon; a nosaltres i qualsevol objecte, inclosa la pròpia Terra.
Altres neutrins provenen d'altres estrelles i de les nostres centrals nuclears.
Al ser tan poc amics de la interacció són molt difícils de detectar i calen aparells molt grans, que es basen habitualment en enormes piscines d'aigua i que solen ser sota terra, com el del Gran Sasso que ha detectat aquests neutrins provinents del CERN, que van travessar tranquil·lament 730 km de l'escorça terrestre, i que potser van més depressa que la llum.

El detector de neutrins del Gran Sasso, prop de Roma

Que la notícia hagi sorprès la comunitat científica no estranya, pel fet que sembla contradir un pilar fonamental de la teoria de la relativitat especial d'Albert Einstein, que és la impossibilitat que un objecte amb massa vagi més depressa que la velocitat de la llum; de fet, ni hauria d'arribar a aquesta velocitat perquè llavors la seva massa es faria infinita.
Penso que tot el que envolta aquesta notícia il·lustra algunes de les virtuts de la ciència: Per molt que Einstein sigui una gran patum, si un experiment el contradiu no ens estem de fer-ho saber; per altra banda, cal ser prudents, perquè a qualsevol experiment hi pot haver errors; han demanat a d'altres grups d'investigadors que repeteixin l'experiment per veure si alguna cosa falla, un pilar fonamental de la investigació.
Potser al final no tindran raó i Einstein, aquell gran matateories, podrà respirar tranquil en algun racó del contínuum espai-temps. Però que fascinant serà tot el que n'aprenguem!

Si no coneixíeu els blogs de la revista Investigación y Ciencia, pot ser-ne una bona oportunitat llegir aquesta entrada del José Ignacio Latorre sobre la qüestió.

Un programa de Ciències a Televisió de Catalunya

Durant anys he clamat per la presència d'un programa de divulgació científica, atractiu, però que no deixés d'explicar les coses tal com són, i emès en prime time. El més proper que tenim actualment és el Quèquicom, que s'emet cada dimecres a les 21.30 al canal 33. Sense cap gran luxe de mitjans, el programa és amè i prou rigorós. Els presentadors són dinàmics i saben explicar-se amb naturalitat i un toc de simpatia, amb metàfores prou ben triades.

Marc Boada, el polifacètic presentador en estudi del Quèquicom?

D'altra banda, la presència en el programa de científics que treballen al nostre país (ei, que en tenim uns quants!) i dels seus projectes li donen el toc acadèmic sempre necessari.
Els temes són molt variats, anant del més "nostrat" al més universal.
Teniu els videos d'aquest programa, que ja té cinc anys, al web de TV3 a la carta però és millor anar al blog del programa, on trobareu fàcilment tots els programes emesos (encara que amb més retard que al web de TV3), amb molta més informació.
Teniu molt on triar i remenar.

Una cara a un entrepà

Els humans tenim una gran necessitat de creure en fenòmens poc corrents. Si això és genètic o cultural, és quelcom que se m'escapa.

Fa poc vaig escoltar una conferència de Michael Shermer sobre aquestes qüestions. És prou divertida. Em va recordar les famoses cares de Bélmez, que fa molts anys van encendre moltes passions en aquest país i que, pel que he vist, encara duren.
La gran facilitat que tenim els humans de veure cares en els llocs més insospitats, des de la superfície de Mart als sandvitxos, és gairebé prodigiosa:

                                           La cara de Mart el 1976 (fotografiada pel Viking)

                                   La cara de Mart al segle XXI (la càmera era més bona)

       Un entrepà amb la cara de ¿la Verge Maria? Valor: 28.000 dòlars

                                          
Shermer és l'editor de la revista Skeptic, dedicada a destriar el gra de la palla en tot allò que sona científic i que molts cops no passa de pseudocientífic. Per als reacis a l'anglès, hi podeu trobar aquesta explicació en castellà, no molt ben traduïda i de fa tres anys, de per què el món no s'acabarà l'any que ve.


Un món que ja ni se sap quants cops s'hauria d'haver acabat!

Últim vídeo de Symphony of Science

Ja fa uns dies que va sortir un últim video de Symphony of science; es diu Children of Africa (The story of us) dedicat a l'evolució humana i és el primer sense Carl Sagan! Després d'una certa davallada, crec que John Boswell està retrobant el millor to. És curiós veure, com en una nova mostra de com funciona la Xarxa, una bona colla de gent estan convertint aquesta obra individual en col·lectiva. 


Aquesta serà l'última entrada fins el curs vinent. Últimament m'he apalancat massa, també pel fet de veure que, quan arriba l'estiu, la gent ja no està per gaire natures inconcebibles (cosa que trobo molt normal). Espero tornar el setembre, potser amb alguns canvis i amb forces renovades. Des d'aquí un agraíment a seguidors i comentaristes, especialment al Marc, a l'Eva (ben retrobada) i a l'Artur per la seva involuntària aportació i que s'ha convertit en l'entrada més popular.
A reveure. 

David Attenborough

No podia acabar aquesta temporada del bloc sense referir-me a un dels grans de la divulgació científica, sir David Attenborough. Attenborough ha estat tota la seva vida professional un home de la televisió, en el seu cas, sempre a la BBC, el canal públic britànic; fins i tot va a arribar sonar com a director. Les sèries que ha inspirat i presentat han estat grans èxits i s'han caracteritzat per una millora constant en les tècniques i una bona conjugació entre rigor científic i divulgació, utilitzant exemples ben variats per explicar els éssers vius. A les sèries d'Attenborough no hi ha animals estrella, tots són protagonistes en la seva unicitat.

David Attenborough, amb la seva inseparable camisa blau cel i una iguana

Ha rebut infinitat de distincions; una de les més curioses, el Premio Príncipe de Asturias del 2009 de Ciències Socials, per la seva feina divulgadora, ja que no destaca per la seva investigació científica.
Vaig descobrir Attenborough fa molts anys, amb una sèrie que van fer a Televisió Espanyola que es deia "La vida a prueba" (The trials of life). En aquesta sèrie s'expliquen les bases del comportament animal, cada capítol dedicat a una prova de la vida: El naixement, el creixement, l'aparellament, les relacions amb els congèneres, amb les altres espècies,... Ja té 21 anys però no ha perdut interès. Després ha presentat altres sèries més especialitzades, totes d'una gran qualitat. A la mediateca de l'escola hi ha actualment dos dels seus programes: el que va dedicar a Darwin fa dos anys (i que també podeu trobar a DocuCiencia) i un molt curiós en el que intenta aclarir per què ens agrada tant la música als humans; a partir del setembre hi haurà, a més, l'última sèrie que va dedicar a la "vida", sobre els Amfibis i els Rèptils ("La vida a sangre fría")
Attenborough presenta els seus programes amb una joia gairebé juvenil, tot ganyotes i entusiasme, entusiasme que sap transmetre fins i tot ara que ja passa de llarg dels vuitanta anys. Si no us fa por l'anglès, podeu fer un tast d'aquest entusiasme en aquest web de la BBC; em permeto recomanar un parell de clàssics de les meves classes: Les rates talp (mole rats) que trobareu a Eusocial; i l'ocell lira (superb lyrebird).

Visita a Can Ruti

Dijous passat, dia de revetlla, vam poder visitar l'IrsiCaixa, el laboratori de l'Hospital Germans Trias i Pujol (conegut popularment com a Can Ruti). La visita, que es va realitzar gràcies a l'amabilitat del doctor Clotet, va ser voluntària pel fet de ser fora del calendari escolar. Van venir el 40% dels estudiants de Biologia de segon d'aquest any (o sigui, quatre) i crec que va ser molt profitosa.
Ens va ensenyar les instal·lacions el doctor Roger Paredes, de l'equip de l'IrsiCaixa, que ens va fer una interessant i amena exposició de la feina que s'hi fa, de la història del laboratori, de les relacions entre les institucions públiques i l'empresa privada i de la seva visió de la investigació científica en general. Aquí teniu un enllaç sobre les investigacions en les que participa el doctor Paredes.

El doctor Paredes explicant-nos els laboratoris


Una de les afirmacions del doctor Paredes que vaig trobar més sorprenents va ser la de que la vacuna de la SIDA és la primera que realment s'està buscant amb un enfoc realment científic. Les altres sembla que han estat més el fruit del clàssic "joc" de l'assaig i error. La principal dificultat que sembla tenir l'obtenció de la vacuna prové del fet que aquestes estimulen el sistema immunitari, que és precisament el que el virus necessita per prosperar.
Per tant, cal trobar un enfoc diferent a l'habitual.
Potser aquest enfoc tindrà alguna cosa a veure amb la teoria del caos, teoria que va suscitar un diàleg entre el doctor Paredes i el Marc, un dels habituals comentaristes d'aquest blog.

Al fons es veu la zona P3 dels laboratoris, a la qual només es pot entrar amb mesures de seguretat, com mascareta i guants, tant per impedir les infeccions del que hi treballen com la contaminació de les mostres.



Sigui com sigui, sembla que en qüestions d'epidèmies i dels seus tractaments, l'ús de les Matemàtiques és decisiu.

El grup a la sortida de Can Ruti

Nou video de Symphony of Science subtitulat

Avui he penjat al Youtube el setè video de Symphony of Science subtitulat, "Una onada de raó". No és dels millors però té el seu què, amb l'aparició estel·lar de Bertrand Russell, gran filòsof i matemàtic.
Ara que acaba el curs i estic més lliure miraré de traduir i subtitular aviat els dos que falten.

Producció d'antimatèria al CERN

La setmana passada, i perdoneu el retard, els físics del CERN van aconseguir la producció d'antimatèria (uns 300 àtoms). No era el primer cop que s'aconseguia alguna cosa així però sí el primer cop que es mantenia aquesta antimatèria un temps suficient (16 minuts) com per poder-la estudiar amb un cert deteniment. I això és el que estan fent.
L'antimatèria és un tipus de matèria amb propietats, almenys en part, contràries a la matèria corrent (la que ens forma a nosaltres i tot el que ens envolta). El seus àtoms estan formats per antiprotons i positrons (amb càrregues elèctriques contràries a les dels protons i els electrons dels àtoms de la matèria corrent).

Un fenomen interessant és que matèria i antimatèria, quan entren en contacte, s'aniquilen mútuament produint gran quantitat d'energia en forma de raigs gamma, una forma de llum d'alta freqüència i, per tant, d'alta energia. Per això és tan difícil estudiar-la.

Una explicació prou clara sobre l'antimatèria (una mica apocal·líptica)

L'antimatèria (els positrons, concretament) es forma en algunes reaccions nuclears; la seva formació, consegüent destrucció i producció de raigs gamma s'utilitza en la PET (tomografia per emissió de positrons), una de les diverses formes d'explorar el cos humà sense necessitat d'obrir-lo.

Una imatge del cervell aconseguida amb la PET

La producció d'energia que es derivaria de la col·lisió de 1kg de matèria i 1 kg d'antimatèria seria l'equivalent a 43 megatones de TNT, o sigui, només una mica menys que la bomba atòmica més potent que hagi esclatat mai. Seria una font d'energia sensacional però, és clar, costa moltíssima més energia "fabricar-la" i seria una mica difícil d'emmagatzemar.
Per altra banda, sembla que durant el Big Bang, se'n va produir moltíssima i que va desaparèixer amb el contacte amb la matèria. Tota la matèria que avui en dia coneixem, seria el "petit" excedent de la matèria comuna que no va desaparèixer. És realment aclaparador.

Tingui utilitat pràctica o no, un té la sensació que aquest segle XXI descobrirem molt sobre l'Univers i que tot serà sorprenent i fascinant.

Diàleg a tres bandes: Hawking, Sagan i Clarke

Ja feia temps que volia veure'l i, finalment, divendres passat ho vaig fer: el gairebé llegendari diàleg a tres bandes entre Stephen Hawking, Carl Sagan i Arthur C. Clarke, aprofitant la publicació d'Una breu història del temps (A brief History of time: From Big Bang to Black Holes) de Hawking, l'any 1988, per cert, un best seller malgrat la seva dificultat (la qual cosa em fa pensar que es va regalar molt més del que es va llegir).

Trobar-se en un programa de televisió a tres "monstres" com aquests no deu ser cosa fàcil d'aconseguir i encara menys en la televisió d'avui en dia, on els principals "debats" es fan entre els parents dels concursants dels realities; tot i això, el diàleg m'ha semblat una mica decebedor perquè es volen tocar tants temes que no s'aprofundeix molt. Tot i això, té moments esplèndids.
Sobre la ciència de la que es parla, cal tenir present que:
- La data del Big bang està desfassada; actualment se'l situa fa uns 13.400 milions d'anys.
- El Hubble ha fet molts descobriments però no els que en el programa s'esperaven.
- Les figures que ens mostra Clarke, els fractals, no les va inventar ell, com pot semblar (encara que anomena a Mandelbrot). Però segur que al Marc li agrada que se'n parli.
- El LP del que parlen viatja a les naus Voyager 1 i 2, que ja fa temps que són fora del Sistema Solar. Per cert, que si no ho entès malament, es llegeix com qualsevol disc de vinil, cosa que no sé si sabrien fer els ET.

També m'agradaria destacar el sentit de l'humor de Hawking, la defensa que fa Clarke de la Ciència Ficció (una defensa no gaire necessària als països de parla anglesa, al contrari que aquí), la visió una mica idíl·lica dels extraterrestres (no la de Hawking, que veig que no ha canviat) i que contrasta amb la d'avui en dia, on el cine i la televisió ens omplen d'invasions terribles. I aquesta manera de parlar de Sagan tan de ciències: "Creiem...", "En la meva opinió..." i el que diu sobre com hauríem d'educar els nens.

En resum, una oportunitat que no es repetirà (Sagan i Clarke ja són morts) i de la que pot valdre la pena gaudir-ne.

Jane Goodall a les conferències TED

Fa 51 anys, una jove de 26 anys pràcticament sense estudis universitaris però amb una gran passió pels animals, s'endinsava per primer cop a la selva de Gombe, a Tanzània. Allà va passar una gran part de la seva vida, estudiant uns dels animals en aquells moments més misteriosos, els ximpanzès.

Es tractava de Jane Goodall, una anglesa nascuda a Londres, que va ser pionera en l'estudi d'aquests animals en llibertat i ha acabat sent-ne en una de les seves principals estudioses.

Els qui coneixeu els videos de Symphony of Science l'haureu vista en el titolat "The Unbroken Thread", on ens parla de la cada cop més difosa frontera entre els humans i la resta dels animals.

He pensat que seria una bona idea recomanar-vos la conferència completa; comença parlant dels ximpanzès i acaba mirant de concienciar l'audiència sobre la importància que té cadascú a l'hora de cuidar el medi ambient.

Alguns enllaços sobre la Jane Goodall que us poden donar més informació sobre ella o la seva feina són:

- L'Institut Jane Goodall a Espanya, dedicat a la concienciació sobre la conservació de la Natura.

- Roots & Shoots, la seva fundació que busca crear conciència mediambiental en els joves.

- Una notícia recent d'una estada que va fer a Madrid, on expressa les seves idees.

I parlant de dones que es dediquen a la Ciència, encara que sigui al biaix, afageixo un enllaç als enllaços interessants que em va passar en un comentari l'Eva (a la que no sé si tins el gust de conèixer, tot i que tinc les meves sospites); es tracta de petits còmics amb reflexions sobre la ciència i la vida universitària.

Aquí en teniu una mostra:

Últim vol del Shuttle

Després d'uns quants intents sense reeixir, finalment el transbordador espacial (space shuttle) Endeavour, es va enlairar el passat dia 16 transportant un aparell que ens pot donar unes quantes respostes sobre un dels enigmes que més preocupen els astrònoms en aquests moments: la matèria fosca.

LEndeavour enlairant-se en una missió anterior

Aquest vol és l'últim de l'Endeavour i el penúltim d'un transbordador (l'últim vol el farà l'Atlantis). El programa dels shuttles va servir a la NASA per abaratir costos pel fet que el vehicle principal de les missions espacial tornava a Terra aterrant com un avió. El primer va ser anomenat Enterprise i el vam poder conèixer unit al dors d'un Jumbo, que el va enlairar i el va deixar anar en ple vol per comprovar com aterrava. La primera missió va començar l'any 1981 i aquesta última és la 134. Diuen que al principi, els shuttles van ser batejats com els Messies perquè cada cop que algú els veia exclamava: "Jesús!".
El fet d'haver vist-los enlairar-se tants cops potser ens ha fet perdre la perspectiva del complex que és el vol espacial. La NASA ho va viure de la pitjor manera amb els desastres del Challenger (1986) i del Columbia (2003), en els que van morir tots els seus ocupants en l'enlairament i la reentrada a l'atmosfera, respectivament. Errors humans que van frenar el programa durant molts mesos, els dos cops, mentre s'aclarien les causes.
El cas del Challenger va ser especialment trist si tenim present que era el primer accident amb morts del programa espacial nordamericà des del de l'Apollo 1 l'any 1967 i que hi viatjava una mestra d'escola (Christa McAuliffe) que havia estat seleccionada entre més de 10.000 aspirants.


I què és aquesta matèria fosca que volen entendre els astrònoms? Es tracta de matèria que per força ha de ser poc convencional perquè ni forma part de les estrelles ni dels núvols de gas i pols que es troben a les galàxies. Ni produeix llum, ni la reflecteix però sabem que existeix perquè se n'han detectat els efectes de la seva atracció gravitatòria (com la de qualsevol matèria). És tan important que es calcula que té de 5 a 6 cops més massa que la matèria coneguda.
Hi ha moltes hipòtesis sobre de què està feta aquesta matèria; s'espera que amb el AMS-2 (Alpha Magnetic Spectometer), l'aparell que l'Endeavour ha connectat a l'Estació Espacial Internacional, es pugui saber més sobre la matèria fosca (i també sobre l'antimatèria, aquesta matèria que està composta per àtoms que tenen les partícules carregades a l'inrevés).

L'AMS 2 ja instal·lat a l'estació espacial

He aprofitat la notícia per afegir el web de la NASA, ple de continguts, als "Enllaços interessants". 

Terratrèmol a Lorca

Quan començàvem a oblidar-nos (i que fàcil que és fer-ho en aquest món tan canviant d'avui en dia) del desastre del Japó, la Terra ens ha tornat a recordar que no és gens passiva i ha tornat a demostrar la seva inestabilitat prop de Lorca, a la província de Múrcia.

Ja n'han passat uns quants dies i no crec que pugui afegir gaire res al que ja s'ha dit però, en tot cas, m'agradaria fer algunes reflexions:
- El primer que vaig fer, quan vaig tenir la oportunitat, va ser anar al web del Instituto Geológico y Minero de España. No he trobat cap referència a la noticia, malgrat que els geòlegs d'aquest Institut han aparegut en molts mitjans de comunicació explicant les causes del terratrèmol. No ho entenc; on puc consultar informació veraç sobre el tema? Curiosament, a un altre institut públic: El Instituto Geográfico Nacional, que sembla estar més alerta a les tecnologies "modernes".
En aquest enllaç, podeu observar un plànol amb els terratrèmols principals i les seves rèpliques.
- La segona reflexió té una mica d'autocrítica: Quan vaig saber la notícia, el primer que vaig pensar va ser: Ja hi som, un terratrèmol de només 5 coma poc a l'escala de Richter i és un desastre! Bé, a aquestes alçades ja hauria de saber que la magnitud d'un terratrèmol no es correspon necessàriament amb els efectes.
La magnitud mesura l'energia alliberada pel terratrèmol però els efectes (la intensitat) depenen també d'altres factors; en aquest cas, la curta distància de Lorca a l'epicentre, la poca profunditat de l'hipocentre (o focus) i el tipus de material, suposo que bastant elàstic, que les ones sísmiques van travessar, van facilitar uns efectes més desastrosos dels que d'entrada es podia esperar. Tot això ha fet replantejar-se el mapa sísmic de la zona i, per tant, la normativa de construcció

L'epicentre sol ser el lloc on els efectes són més greus però no necessàriament

- La resposta de les institucions sembla que ha estat força ràpida i eficient; ara cal que es mantingui en el temps, que és el més difícil.


Esperem que tothom hagi après de l'experiència i aquesta serveixi per millorar. En tot cas, ja heu vist que, en cas de sisme, el carrer no és necessàriament segur. Però qui no sortiria corrent al carrer en una situació així?

Documentals sobre ciència a la Mediateca

Des de fa uns pocs dies tenim a la mediateca uns quants DVD amb gravacions de programes que fan als canals de documentals que arriben per satèl·lit: Odisea, National Geographic, Discovery Channel i Historia. Vaig pensar que seria una bona idea que alguns d'aquests documentals, els que potser no són molt passables a classe (per temàtica o durada) però estiguin força bé, fossin a la mediateca per a qui vulgui mirar-se'ls.
De moment hi ha els següents:

- El paraíso perdido de Darwin.
- Guía de los planeta del Sistema Solar (3 DVD).
- Mundos extraterrestres / Terraformar Marte.
- Energía nuclear, sí, por favor / Hora cero, desastre en Chernóbyl.
- Charles Darwin y el árbol de la vida / Los sonidos de la Tierra.
- El Big Bang de Tunguska / El Big Bang, mis ancestros y yo.

També és a punt de caure "La era de la NASA" (2 DVD).
S'admetran suggeriments sobre temes i, si esteu al cas de la programació, sobre documentals concrets.
També, evidentment, crítiques favorables o desfavorables si teniu la oportunitat de veure'ls.
Finalment, uns advertiments:
+ El fons seguirà creixent si la iniciativa té un mínim d'èxit.
+ Si us endueu un DVD, torneu-lo aviat (ja sabem què passa a vegades amb els llibres, oi?).
+ Alguns DVD (els DVD - R), almenys que jo sàpiga, només es poden veure amb un reproductor de DVD o amb el PowerDVD (programa que tenim als ordinadors de classe); mirarem d'arreglar-ho però cal tenir-ho present. 
+ El meu gravador és una mica estrambòtic i no l'acabo d'entendre; pot ser que l'ordre en què estan gravats els programes o capítols no sigui el correcte.
+ Per problemes tècnics bastant insalvables només puc gravar dels canals per satèl·lit; no em demaneu, per exemple, res del 33 (de la 2, sí que puc). 

Esperem que, malgrat ser final de curs, i anar tots atrafegats, us interessi la iniciativa.