divendres, 21 de setembre del 2012

La imatge dels científics

Hi ha ja una llarga tradició de científics en els mitjans audiovisuals. Des que el cine és cine i, més tard, amb el cada cop més immens imperi de les sèries de televisió, els científics han format part dels personatges habituals en la ficció audiovisual.

Ara, que n'hagin format part sovint no vol dir que no estiguin massa ben tractats. Des de Frankenstein sembla que necessàriament els científics no puguin ser persones més o menys corrents: Obsessos, fregant la demència si no caient-hi directament, quan no freds i despreocupats de les emocions humanes o directament malvats, si és que no són els llepes dels qui volen dominar el món, sense vida social, ... Els clixés han estat gairebé sempre presents i, de fet, és molt senzill trobar diverses llistes de científics bojos a Internet. S'ha parlat sovint d'aquest tema (o aquí) i ara hi afegiré la meva humil experiència recent.

Els exemples que utilitzaré a continuació són d'alguns casos que he seguit els últims temps: (compte! com es sol dir, hi pot haver spoilers)

Walter Bishop, de la sèrie Fringe: Vaig seguir les dues primeres temporades però ja no vaig poder continuar; els guions em van semblar molt tramposos, els errors científics eren sovint descomunals i, encara que hi ha algú que encara m'ho recrimina, la vaig abandonar. El tal Walter Bishop és un improbable savi extraordinari, que tant et fa una autòpsia com et porta al límit la mecànica quàntica. Evidentment, és a prop de ser boig (l'actor, John Noble, s'ha de dir que està genial; per cert, ja havia interpretat un altre desesperat, el Denethor del Senyor dels Anells), encara que és degut a raons alienes a ell mateix, i ha comès actes bastant terribles en experiments secrets (us sona?). Segons la doctora Roslynn Haines, que ha estudiat el tema, podria ser l'exemple de diferents tòpics, entre el "savi despistat" i el "científic romàntic".
 
El doctor Walter Bishop i la seva vaca
 
Gaius Baltar, de la sèrie Battlestar Galactica: La sèrie em va semblar magnífica, possiblement la millor que he vist de Ciència Ficció. Això sí, si mirava de no adonar-me massa del tufillo anticientífic i antitecnològic (especialment en el, per a mi, decebedor final). Baltar també és un científic que sap de tot i, per cert, sembla que l'únic que hi ha en una flota de naus espacials que transporta uns 40.000 humans!
És narcisista fins l'extrem (lliga molt, això sí, impropi del clixé del científic) però covard i fa el possible per defugir les seves (terribles) responsabilitats; tot això el porta a ser prop de la bogeria. Només quan deixa de ser científic i abraça el misticisme es redimeix.
Ep! com a personatge està molt bé però hi trobem algunes característiques ben tòpiques; segons Roslynn Haynes seria l'exemple de "científic desvalgut".
 
El doctor Gaius Baltar, amb expressió de científic
 
La troupe de Prometheus: feia anys que esperava que Ridley Scott ens regalés amb una altra obra mestra de Ciència Ficció com Alien o Blade Runner. Si ho sé, no espero en va. Una gran decepció atiada per les bones crítiques que n'havia llegit i que sembla que no s'hagin fixat en un guió tan absurd i avorrit. Sobre els científics que hi surten, diré que, en general, freguen el ridícul; però com que hi ha gent que en sap més que jo, us recomano aquesta dissecció amb la que estic molt d'acord. En resum: ¿Quién demonios contrata a semejante panda de zopencos? La doctora Haynes tindria veritables dificultats per classificar-los.
 
El geòleg pirat de la Prometheus
 
Els quatre col·legues de The Big Bang Theory: M'hi he aficionat aquest estiu i vaig per la tercera temporada. És molt divertida, innegablement, i sembla que causa furor entre els físics, malgrat la paròdia que se'n fa (altres disciplines tampoc queden molt ben parades). Diu molt al seu favor que tot un premi Nobel com George Smoot hi fes un cameo. Hi tinc una relació de (molt) amor - (poc) odi perquè no deixa de carregar-me una mica que es repeteixi el tòpic del científic encegat en la seva investigació i incapaç de mantenir relacions socials o emocionals mínimament "normals" (o, almenys, el que molts entendrien per normal). Però sent humor, sempre és més perdonable. No existeix aquest tòpic per a Haynes, però els quatre són exemples perfectes del científic friki.
 
El doctor Sheldon Cooper imitant el seu ídol Sr. Spock
 
 
Una escena esplèndida de The Big Bang Theory 

Buscant sobre el tema, he anat trobant-me diferents científics de ficció que fossin mínimament presentables: Em vénen al cap els Allan Grant i Ellen Satler de Parc Juràssic, l'Eleanor Arroway de Contact, la Hippatia d'Àgora (pels pèls), i aquí se'm comencen a acabar els arguments. Si algú encara segueix aquest blog, me'n pot suggerir més?


dissabte, 8 de setembre del 2012

En la mort de Neil Armstrong

Hem tingut aquest estiu dues notícies relacionades amb l'exploració espacial: l'arribada del Curiosity a Mart i la mort de Neil Armstrong.

El Curiosity, l'últim dels ginys destinats a explorar el planeta roig, té com a missió principal estudiar la possibilitat que a Mart hi hagi hagut vida en èpoques passades, ja que analitzarà una zona on es pot observar bona part de la història geològica del planeta. I és que les roques ens poden dir molt sobre la vida d'un planeta.

Una recreació del Curiosity a Mart
Per altra banda, el primer humà en trepitjar un astre diferent del nostre, Neil Armstrong, va morir també aquest estiu. I sí, el va trepitjar!

La imatge més coneguda de Neil Armstrong a la Lluna. No hi busqueu les estrelles
Sempre he trobat curiós aquesta incredulitat, encara tan estesa, sobre l'arribada de l'Apollo XI a la Lluna el 1969. S'han donat molts arguments però us diré els meus, encara que no són necessàriament originals:
- Durant els anys 50 i els 60 hi va haver una enorme competència entre soviètics i nordamericans pel domini de l'espai. Darrera hi havia una nova versió de la Guerra Freda i, encara que la cursa espacial va proporcionar molts coneixements científics i innovacions tecnològiques interessants, la finalitat militar i propagandística era primordial (com tantes coses en aquells època).
Els russos havien passat la mà per la cara als americans durant els primers temps; els americans hi van dedicar més recursos i, finalment, van fer arribar els seus astronautes a la Lluna. Penseu que l'espionatge soviètic no hauria descobert un frau tan complex? I que no ho hauria esbombat als quatre vents?
Penseu que tenien el seu programa propi, encara que la mort del seu principal responsable, Sergei Korolev, i alguns accidents (que van provocar la mort d'un dels cosmonautes i també l'"aparcament" de Iuri Gagarin, el primer home a l'espai) el van retardar. 
- Sis missions Apollo van arribar a la Lluna en 3 anys i mig (més una que va fallar, la famosa de l'Apollo XIII). Pots mentir un cop, però cinc més? No és arriscar-se massa?

Si voleu una aproximació simpàtica al desmuntatge de la teoria de la conspiració lunar podeu mirar aquest episodi de Mythbusters (Cazadores de mitos); si sabeu una mica d'anglès crec que la podreu seguir força bé:


Si no, hi ha aquesta versió traduïda al castellà en versió llatinoamericana:



En el moment en què es va arribar a la Lluna semblava que tot era possible, malgrat els múltiples problemes, com la Guerra de Vietnam en aquells moments, en els quals ens agrada embolicar-nos a la Humanitat. Però ja en aquell any 1969 el pressupost de la NASA s'havia reduït en una quarta part en només 4 anys i ja no aixecaria cap, almenys en proporció al pressupost general. En tot cas, actualment és d'uns 18.000 milions de dòlars (uns 14.000 milions d'euros).

Sovint es critica que la despesa espacial sigui tan gran. Però és realment tan gran? Aquests diners representen el 0,48% del pressupost federal nordamericà; és bastant menor que, per exemple, la investigació en biomedicina del NIH (Institut Nacional de Salut) que és d'uns 31.000 milions de dòlars i, ja no diguem, del pressupost militar que supera els 700.000 milions de dòlars (uns 547.000 milions d'euros).

Per a què us feu una idea, la missió del Curiosity ha tingut un pressupost de 2.500 milions de dòlars (1.953 milions d'euros) repartits en 8 anys. O sigui, uns cinc cops el pressupost del Barça en 5 anys. O el cost, aproximadament, d'uns 60 avions de combat F-18 (a Espanya n'hi ha 72).

Ja posats, m'he entretingut a averiguar més xifres. Actualment, els astronautes amb més bon expedient acadèmic i més experiència guanyen, segons la NASA, uns 100.000 $ l'any (uns 78.000 €). Neil Armstrong guanyava 20.000 $, que actualment seria més o menys el mateix sou.
Són molts diners? Potser ho podríem comparar amb els herois actuals: Leo Messi 30 milions d'euros, Fernando Alonso, 32 milions o Roger Federer, 54 milions! Tots ells comptant el que guanyen per publicitat, que consti; no sé si els astronautes fan gaire anuncis.
I he llegit avui, per posar un exemple diferent, que els menors d'edat (el més petit té 13 anys) que intervenen a la sèrie d'èxit Modern Family cobraran 70.000 $ per episodi (a 24 per temporada, aneu fent números). Com voleu que els nens d'avui en dia vulguin ser astronautes!
Amb el que guanya Federer, Suïssa podria pagar la meitat del que aporta al programa espacial europeu; amb el que cobraran aquests quatre nanos en un any es podria dotar la meitat del programa Severo Ochoa que dóna el Govern espanyol als principals centres d'investigació de l'estat (8 l'últim any).

Després d'aquestes disquisicions econòmiques, m'agradaria concloure amb algun apunt més de Neil Armstrong; pel que sembla era un gran apassionat de la seva feina però al mateix temps tenia una sang freda extraordinària, cosa que li va salvar la vida més d'un cop i que va salvar també la pròpia missió de l'Apollo XI, com s'explica en aquesta notícia i en la sèrie "La era de la NASA" que tenim a la mediateca de l'escola.

Aldrin, Collins i Armstrong rebuts pel seu president 40 anys després de l'arribada a la Lluna
Poc amic de la fama, les seves aparicions públiques han estat comptades; icona de l'era espacial, se'n recorda molt més la figura que la persona. Molt millor així.