Visita del Doctor Campo

Dimecres passat vam tenir el privilegi de tenir entre nosaltres el Dr. Elias Campo.

Antic pare de l'escola, el doctor Campo és el cap de secció del laboratori d'Hematopatologia de l'Hospital Clínic de Barcelona, on diagnostiquen sobretot leucèmies i limfomes, càncers respectivament del moll de l'os (i que es manifesta en un nombre exageradament elevat de glòbuls blancs a la sang) i dels ganglis limfàtics.

El doctor Campo, a més de metge, és un reconegut investigador; en aquest camp està participant a l'IDIBAPS (centre investigador del Clínic) en un important projecte internacional, el Projecte Genoma del Càncer, un esforç internacional (16 països) que mira de seqüenciar el DNA de les cèl·lules dels càncers que més ens afecten; en aquests moments s'està treballant en 47 tipus de càncers i l'equip que colidera al Clínic el doctor Campo ho fa en la leucèmia limfocítica crònica, que representa el 35% de les leucèmies. Per cert, que modestament no ens ho va dir, però el projecte espanyol ha estat el primer en completar la seqüenciació.

Al Projecte Genoma de la Leucèmia Limfocítica Crònica hi participen, a més de l'IDIBAPS, altres institucions públiques espanyoles, com universitats i instituts públics, com el Centre Nacional de Supercomputació de Barcelona (amb el famós superordinador MareNostrum) i la Universitat d'Oviedo.

Carlos López Otín i Elias Campo, paisans de la província d'Osca i caps del projecte


Aquí teniu una notícia de l'any passat sobre la investigació, amb molts enllaços i entrevistes molt interessants als dos investigadors.

Un projecte, doncs, on la col·laboració de diferents institucions de diferents països ens hauria de dur a un més gran coneixement d'aquesta malaltia que cada any s'enduu milions de persones a tot el Món (Dades del 2008 segons la OMS: 7.580.000 tots els càncers, 267.000 les diferents leucèmies).

Aquest vídeo ens il·lustra sobre la investigació en la que participa el doctor Campo


El doctor Campo ens va explicar les causes del càncer i la seva prevenció i evolució, com ha millorat l'esperança de vida dels pacients al llarg dels anys, ens va fer un resum de com han avançat les tècniques de seqüenciació del DNA, ens va aclarir què estan averiguant en el projecte i ens va fer reflexionar sobre algunes qüestions que generen aquest tipus d'investigacions com el seu cost, la importància de la col·laboració en un món tan competitiu com el de la recerca o què es pot fer i no fer amb la informació que se n'extreu; no oblidem que el DNA amb el que treballen és el de pacients actuals i que s'està publicant lliurement.

La tribuna d'autoritats, uns antics companys que ens van voler acompanyar 





Un moment de la conferència amb els estudiants de primer de Batxillerat

El genoma és vulnerable, la clau de tot plegat


Una de les dades que més em va sorprendre és l'evolució de costs i temps amb el que es duu a terme la seqüenciació dels genomes. El Projecte Genoma Humà, del qual tant es va parlar i tan oblidat sembla, va costar més de mil milions de dòlars i va durar 13 anys; actualment es seqüencia un genoma humà en una setmana per un cost de 6.000€; i sembla que el preu segueix baixant. Ara, una cosa és saber-ne la seqüència i una altra molt més complexa és entendre'n la informació; en això treballen el doctor Campo i tots els que col·laboren en el projecte.

Una explicació sobre el Genoma Humà

En aquests moments de fortes retallades en l'assignació de recursos a la investigació pública (en un país on la privada no és que s'hi esmerci gaire), els esforços dels nostres investigadors han de ser més reconeguts que mai.
Esperem haver-hi contribuït una mica amb aquesta conferència i aquesta entrada.

Selecció natural no (estrictament) biològica

Avui l'entrada pot semblar una mica tonta però potser serà més seriosa del que semblarà en principi. Espero que tingui un aire, almenys inicialment, a les columnes que publica el meu admirat Quim Monzó.


En tal dia com avui, amb febre futbolera, a dos dies de Sant Jordi i amb la bonica escena que he presenciat aquest migdia just davant de casa, l'ocasió es presta a fer un petit apunt de l'estudi del comportament humà. També influirà la lectura del llibre que estic llegint en aquests moments, El capellán del diablo, del mestre Richard Dawkins.


Començo amb l'escena, que m'ha semblat tan carrinclona que era fins i tot deliciosa. És primavera i aquests dissabtes que comencen a ser assolellats es presten a celebracions diverses, entre elles les de la Primera Comunió. Feia molts anys que no presenciava aquest tipus d'esdeveniments i m'ha sorprès trobar-hi una estampa que em semblava que ja hauria desaparegut, la del nen vestit d'oficial de marina.

El model és semblant al que he vist aquest matí

És curiós comprovar que la que hauria de ser una celebració de l'entrada en la religió dels humils pugui deparar tal parafernàlia pseudomilitar. Puc entendre que la gent es mudi en una ocasió que consideren memorable però, d'oficial de marina?!


He fet un petit treball de camp sobre el tema i sembla que l'origen d'aquesta disfressa es perd en la nit dels temps. Sembla que és un record de la feina que feien els apòstols, molts d'ells, com Sant Pere, pescadors. Pescadors, sí, però capitans de fragata? Deixem parlar als experts en el tema, en aquest cas el web de la Revista Internacional de Protocolo:


"Lo curioso de esta consulta, es darnos cuenta de que por inercia, tradición o costumbre vistamos a nuestros niños con determinados trajes sin saber exactamente el porqué." (...)

"En Lucas 5, (1-11), relata el evangelista la predicación que Jesús realiza desde la barca de Pedro, marino y pescador, y de cómo, tras pedirle que volvieran a faenar después de toda una noche sin éxito, Pedro confía y como era de esperar, pescan más que nunca. Pedro se postra a los pies de Jesús y éste le dice que no tema, que desde ese momento pescará hombres vivos...
En la simbología, la Iglesia es una gran barca desde la que Jesús pesca a los nuevos hombres, que navegan en su compañía hasta el día del encuentro con el Padre, transformándose en marineros colaboradores en la pesca de más hombres" (...)

"Pero los adultos, ya sabemos que necesitamos resaltar nuestra pertenencia a la tribu, y que en las tribus más importantes la Misa dominical y más aún si en ella nuestro niño hace su Primera Comunión, es un momento único para hacer evidente nuestra superior categoría. Y entonces es cuando aparecen los uniformes de Capitán de Fragata, o de Almirante, convirtiendo a los niños en, la mayoría de las veces, maniquíes de exposición de las últimas tendencias en uniformes.
Se abandona el origen auténtico de la vestimenta, para pasar a la ostentación fútil e innecesaria en un momento esencialmente de recogimiento espiritual.
Y vamos derivando poco a poco en otros uniformes, puesto que las preferencias militares de los padres pueden ser muy diversas, como demuestra el dato de que el año pasado, aumentó en un 30% la confección de trajes de gala de la Guardia Civil para niños de primera comunión."

De guàrdia civil!! I no és cap trola, mireu:

Sense comentaris

He descobert un web on el vestit d'admirante (sic) val entre 175 i 185€. És clar que el de guàrdia civil val, sense sabates, 379€. Bé, no entrarem en debats ètics.


Per a mi, però, la pregunta és per què es manté una tradició tan clarament absurda? I aquí potser és on entra la ciència.


Richard Dawkins sostenia en la seva famosa obra El gen egoísta que els éssers vius som simples plataformes de transmissió de gens, els autèntics protagonistes de l'evolució. Els gens, segons Dawkins, lògicament no es preocupen pel que li passa a l'organisme que els transporta, mentre puguin reproduir-se tant com puguin.
La idea de Dawkins ha estat i segueix estant molt discutida però forma part del patrimoni de l'actual teoria sintètica de l'evolució.
En la mateixa obra, Dawkins proposa l'existència d'unes altres estructures replicadores (reproductores), semblants a gens en el seu comportament, i que ell anomena mems. Aquests serien peces culturals que es propaguen pels nostres cervells sense que necessàriament ens afavoreixin, simplement ho fan si tenen èxit reproductor. L'exemple més evident en l'actualitat i multiplicat per n és tot aquest conjunt d'idees virals que circulen per Internet.


Altres investigadors han seguit les idees de Dawkins i, fins i tot, les han dut a extrems impensables d'entrada. Una d'elles és Susan Blackmore de la que penjo la següent conferència que m'ha semblat molt interessant i provocadora:

No sé per què no es veu sencera. Aquí podeu continuar, si voleu.

No deixa en molt bon lloc la capacitat de decidir humana la idea del mem; en tot cas, potser més val que sigui així perquè quan veig un d'aquests nens mariners espero que sigui un mem de limitada capacitat replicadora i algun vent evolutiu l'extingeixi aviat.


No puc acabar sense recomanar-vos una de les meves novel·les preferides que tracta en to de bona comèdia del possible origen de les modes: Oveja mansa, de Connie Willis.

Mètode i fal·làcies

Aquesta tarda se m'ha acudit explorar quines conferències TED estan traduïdes al català. No està malament, n'hi ha 153 en aquests moments. Entre elles, aquesta de Ben Goldacre que insereixo a continuació.

Ben Goldacre és metge psiquiatra i ha escrit fins no fa molt i durant 8 anys una columna setmanal al diari britànic The Guardian criticant els exemples de mala ciència en tots els àmbits, tenint present la mala aplicació del mètode científic (la nul·la, en algun cas), el mal tractament estadístic de les dades, l'ocultació de resultats, els errors als mitjans de comunicació, ...

Goldacre, amb cara de pinxo

No deixa a ningú sense rebre, des dels apòstols de les medicines alternatives a la indústria farmacèutica; potser pinta un quadre una mica massa pessimista però incideix en la importància que tota investigació sigui ben realitzada i sense amagar ni una sola dada.


Ben Goldacre ha publicat un llibre on exposa les seves idees anomenat Mala ciencia (Bad Science) publicat aquest any passat, que vistes les referències que corren per la Xarxa, estic molt temptat de llegir.


Del que he llegit sobre ell mentre preparava aquesta entrada em quedo amb el següent:


P. Pero, ¿no es paradójico que en los tiempos de mayor avance de la Ciencia haya tanta proliferación de la superstición y lo mágico?
R. Sí, es raro. Creo que tiene que ver con que la Ciencia está ahora tan avanzada que realmente muchas personas tienen que hacer una especie de acto de fe, porque la tecnología parece como una caja negra para la gente. En los años 50 sabías cómo funcionaba un motor y podías arreglar el coche de la familia, hasta podías abrir tu aparato de radio y entender cómo funcionaba. Hoy en día, la tecnología que estamos usando tú y yo para hablar (Skype), o el teléfono móvil que la gente usa para comunicarse, es todo tan completamente avanzado que se convierte en opaco y de ahí pasa a convertirse en siniestro y en una amenaza intelectual, porque no lo entiendes. No entiendes el cacharro que tienes en tu bolsillo y hay otra gente que parece capaz de entenderlo. Y eso es intelectualmente amenazante, influye en el resto de tu visión sobre la ciencia y produce una sensación de extrañeza en las personas.


Teniu l'entrevista sencera aquí.


Penso que potser un dels principals problemes que té el ciutadà comú és que no entén com funciona la ciència. Potser si ho entengués, encara que no n'entengués els resultats, tindria més confiança en els científics, de la mateixa manera que jo que no tinc ni idea de circuits elèctrics tendeixo a confiar en els lampistes.
El mètode científic i la seva aplicació, com a tot producte d'una ment humana imperfecta, no és perfecte, però crec que ha demostrat abastament, des que el van inventar Galileu, Kepler, Bacon i altres, que no tenim millor eina per entendre la realitat.

Art matemàtic 2

Aquesta entrada la dec al David. Fa uns dies a classe vam poder veure aquest video, Nature by numbers:

És una bonica mostra, encara que amb alguna trampa reconeguda per l'autor, de la base matemàtica de la Natura. Segurament, els afeccionats a les novel·les de Dan Brown no tardareu a reconèixer-hi la successió de Fibonacci.
Explorant l'interessant web de l'autor Cristóbal Vila, Etérea, hi vaig trobar aquesta altra animació, que em va semblar igual de fascinant, sobretot per la colla de referències que fa a l'art, les Matemàtiques, els jocs visuals i de lògica; i al gran compendi de totes aquestes disciplines que va ser M. C. Escher.

Escher (1898 - 1972), holandès, litògraf i gravador, va dedicar una part del seu art a crear imatges impossibles, perspectives sorprenents i tessel·lacions fora de les formes geomètriques habituals.

Cascada (1961), una clàssica imatge impossible; després hi torno.



Mà amb globus reflectant (1935), curiós autoretrat.



Cel i infern (1960), una tessel·lació on no només hi ha dimonis.

Ell mateix deia que el seu treball interessava més als científics que als artistes, cosa no gaire sorprenent si tenim present que als humans ens agrada tant classificar-nos tontament.

L'art d'Escher segueix sent admirat per molts i Internet és ple de webs dedicades; n'he fet una tria que espero que us agradi:

- Web oficial, de la Fundació Escher i de la companyia que en té els drets.
- Un web navarresa de didàctica de les Matemàtiques podeu veure com es fan les tessel·lacions d'Escher, basant-se sempre en una figura geomètrica senzilla. S'ha de tenir Java actualitzat.
- Un web, sembla que personal, de Vicent Castellar, de disseny tirant a lleig però molt complet.
- Un estudiant de disseny alemany ha recreat Cascada; compte, té truc, com ell mateix aclareix, però et deixa estorat!
Aquí en teniu la mostra: