Aquest passat dimecres, vam fer una nova sortida amb els alumnes de Ciències de la Terra, tant de primer com de segon. Aquest cop, l'objectiu era observar sobre el terreny els riscos, i gestió que se'n fa, de les rierades del Maresme, concretament a Arenys de Mar.
Apart d'això, també vam fer una petita excursió pel mar, on vam aplicar algunes tècniques que s'utilitzen en el seu estudi: vam mesurar la temperatura de l'aigua a diferents profunditats, tot buscant la possibilitat d'una termoclina (poc probable per aquestes dates), vam mesurar la zona fòtica amb el disc de Secchi i vam recollir mostres de plàncton, entre el que destacava l'abundància de copèpodes i de larves de medusa.
El disc de Secchi...
... i les larves de medusa.
Més tard vam recórrer la riera d'Arenys i alguns dels carrers pròxims. Vam observar i mesurar la profunda canalització de la riera, que sembla prou apte per encabir els cabals d'aigua més alts però ens va sorprendre la molt menor secció del canal a la desembocadura, totalment inundada pels sediments que transporta la pròpia riera.
La riera, ben canalitzada, al seu pas per Arenys...
... i tal i com la trobem a la desembocadura.
No sé si és un problema de pressupost però no és sorprenent que fa dos estius la N-II quedés inundada com es veu en el següent reportatge, encara que la part més dura se la va endur Arenys de Munt. Per cert, que si llegiu els comentaris que acompanyen la notícia, tot té un aire de "Piove, porco governo" que Déu-n'hi-do.
Aquesta filmació és del 1994 i fa verdadera basarda
També ens van fer notar com el port ha condicionat la disposició de les platges. Els corrents de deriva, que tendeixen a Catalunya a anar en sentit Nord - Sud, deixen molts sediments a l'Est del port (platja del Cabaió) i s'enduen els que hi ha a l'Oest (platja de la Musclera), malgrat tot el que porta la riera. A la següent imatge del Google Earth, s'observa perfectament:
Recomano clicar
Apart de la ciència i la tecnologia que se'n deriva, vam tenir un dia esplèndid i la paella del dinar estava molt bona!
Li devia des de feia temps una entrada al científic que segurament he llegit més. Stephen Jay Gould (1941 - 2002), novaiorquès, paleontòleg, cèlebre divulgador de la teoria de l'evolució (prou cèlebre, almenys, per haver aparegut a un episodi dels Simpson), perenne afeccionat al bèisbol, la seva visió de l'evolució el va dur a més d'una polèmica.
Gould als Simpson
Com a paleontòleg, la idea de l'evolució com a fenomen extraordinàriament gradual que propugnava Darwin li va semblar que contradeia el fet que no s'observa aquest fenomen en els fòssils, sinó que l'evolució sembla avançar a salts, amb períodes de llarg estancament i curtes revolucions, que fan aparèixer les noves formes. Aquesta hipòtesi, que va idear amb Niles Eldredge, també paleontòleg, anomenada dels equilibris puntuats, encara es debat molt però sembla cad cop més admesa.
Un fragment d'un documental on Eldredge defensa l'equilibri puntuat.
Encara que la hipòtesi de Gould i Eldredge no deixa de ser una aportació que podria complementar la teoria sintètica o neodarwinista de l'evolució, la fama de Gould i la seva insistència a defensar-la va fer pensar a més d'un que es tractava d'una nova teoria de l'evolució.
El Goud real, aqust cop sense bigoti
Dels llibres de Gould, en recordo especialment dos, també força criticats: La vida maravillosa, on defensa la idea que una part important del camí que ha seguit la vida s'ha degut a fenòmens aleatoris catastròfics i La falsa medida del hombre, una dissecció de tots els intents que hi ha hagut de mesurar la intel·ligència humana i de relacionar-la amb quelcom d'hereditari.
Anomalocaris, un dels meravellosos animals descrits a La vida maravillosa
Però la major part dels seus llibres són reculls d'articles que escrivia per a la revista nordamericana Natural History, on tenia la traça, sovint, de partint d'alguna anècdota revelar part d'aquest fenomen tan complex que és l'evolució.
Una imatge molt criticada per Gould: la de l'evolució com a progrés
Gould encarna aquest fenomen tan típicament anglosaxó del científic de cert pes que no té cap mania en baixar al carrer a explicar-se. Per sort, els nostres científics comencen a seguir l'exemple.
Aquesta setmana he tingut sentiments contradictoris sobre aquest tema.
Dimecres vaig estrenar-me al meu nou CAP. L'espera va ser de pràcticament una hora. Després, tot s'ha de dir, em vaig sentir ben atès tot i que la meva nova doctora, atrafegada i empipada amb el nou programa informàtic que no acabava d'anar, em va semblar una mica distant. Amb l'estona va millorar la seva disposició (un, quan va al metge i, sentint-se en posició d'inferioritat, mira de "lubricar" l'ambient amb una mica d'humor) i, a més, va aprofitar que aquell dia casualment passava consulta l'especialista de la matèria per confirmar les seves sospites. És clar que ha de ser difícil estar de bon humor quan tens una visita cada set minuts; o sigui, unes 35 en una tarda de 4 hores, visites que són, per definició, de tot pèl i color. Ja em direu com es gestiona això, si no és amb molta pràctica, coneixements i mà esquerra. Algú pensa que els metges cobren massa?
El mateix dia rebíem la notícia de l'Alaitz Corominas, la nena que va ser operada quan encara era un fetus per un equip de l'Hospital Clínic i de l'Hospital Sant Joan de Déu. Una operació feta per metges d'aquí, formats aquí (algun d'ells també ha treballat a l'estranger), que treballen aquí, que paguem entre tots (un fet que massa vegades obliden els qui no volen pagar). Malgrat les cues, les llistes d'espera, el tracte no sempre massa amable, les instal·lacions a vegades revellides, hem d'estar molt orgullosos de tenir una de les millors atencions mèdiques del món. Podeu trobar algunes dades en el web de la OMS; n'extrec el següent:
Espanya té una de les esperances de vida més altes del Món (82 anys, dades del 2009; sense arrodonir, Catalunya és una mica per sobre de la resta d'Espanya); per sobre només hi ha el clàssic Japó i San marino (!), amb 83. Tot i que tal i com mengem, ja veurem quan dura.
Dedica el 9,7% del PIB a despesa sanitària, despesa que és pública en un 72,1%. Ens superen en les dues despeses Àustria, Botswana (com està canviant Àfrica!), la clàssica Cuba, Dinamarca, França, Holanda, Sierra Leone (!!) i Suècia i alguns micropaïsos del Pacífic (on no deu ser mala idea jubilar-se). El contrast amb la meca de la medicina (els EEUU) és brutal: 16,2% de despesa sanitària però només un 48,6% és pública.
L'Alaitz i els seus pares han gaudit dels beneficis d'una sanitat pública que és capaç de realitzar operacions pioneres al Món; hem de fer el possible i l'impossible per a què segueixi així.
Just avui fa un any del terrible terratrèmol de Tohoku. Així és com l'anomenen els propis japonesos, ja que Tohoku és el nom de la regió més afectada. El terratrèmol va tenir una magnitud de 9 (Mw) en l'escala de magnitud de moment, que és la successora de l'antiga escala de Richter (que precisament tenia problemes en aquests valors tran alts). El terratrèmol es va produir en un dels llocs més actius del planeta.
<><><>
<><><>
Situació de l'epicentre del terratrèmol; si cliqueu ho veureu bastant més gran
<><><>
Mapa de les plaques tectòniques. També es pot ampliar
Com podeu observar als mapes, la placa tectònica del Pacífic s'enfonsa sota la Nordamericana (pot semblar estrany però arriba fins l'Est d'Àsia); la part occidental de la placa del Pacífic és molt més densa que la nordamericana i per això s'enfonsa molt (fins els 9.000 m en alguns punts), formant l'enorme fossa que s'observa a la imatge del satèl·lit. El moviment és relativament ràpid (uns 83 mm/any) i el fregament entre les dues plaques provoca tensions que acaben alliberant-se de forma catastròfica. No es recorda al Japó un terratrèmol de magnitud tan alta; de fet, cap havia arribat a 8 des que es registren. Fins i tot el de Kobe de 1995, que va matar més de 6000 persones, era de 7'3 Mw. Per tant, tampoc ens ha d'estranyar que un país tan ben preparat tingués problemes molt més greus del que és habitual.
Imatges del sisme de Kobe del 1995
Aquests dos terratrèmols il·lustren el fet que la magnitud, que és un valor que expressa l'energia alliberada pel sisme, només ens dóna una idea aproximada del perill que representa, com ja vaig comentar a l'entrada del terratrèmol de Lorca; el de Kobe es va produir a només 20 km d'aquesta ciutat mentre que el de Tohoku tenia l'epicentre a 130 km de la costa. D'aquí que, malgrat l'enorme magnitud (la quarta o cinquena més alta registrada de la Història), les destrosses no fossin excessivament importants.
Mapa d'intensitats del sisme de fa un any; les intensitats expressen els efectes del terratrèmol. Una intensitat de 7 no ha d'afectar especialment els edificis, com els del Japó, que estiguin ben construïts
La imatge il·lustra la situació: edificis que es mantenen drets i vaixells empesos pel tsunami.
Però com tots sabem perfectament, el gran problema va ser el tsunami provocat pel terratrèmol; no és gens estrany que tsunami sigui una paraula japonesa ("onada de port", en ser més una onada que es manifesta especialment en arribar a la costa), perquè els han patit sempre. A l'enllaç s'explica molt bé com actuen els tsunamis i, per tant, no insistiré sobre la qüestió.
Desplaçament i alçades del tsunami del 2011 arreu del Pacífic i l'Índic
Però tots aquests fenòmens, que tant petits ens fan, tenen un vessant humà que no podem oblidar. Per això us recomano ferventment aquest reportatge de TVE sobre el sisme que posa la pell de gallina.
Passen les matemàtiques per ser avorrides. Probablement en tenim part de la culpa els profes de Matemàtiques. Tot i això, quan un s'hi endinsa, ni que sigui una mica, no pot deixar de notar com en són de fascinants. A mi, que no en sóc cap expert, hi ha "objectes" matemàtics que em tenen meravellat. O no sembla completament inversemblant la identitat d'Euler que relaciona alguns dels nombres més importants?
e és la base dels logaritmes neperians, nombre bàsic del càlcul; i és l'arrel de -1
O, el fet que la càpside o coberta externa de molts virus sigui un icosaedre o poliedre regular de 20 cares, uns dels sòlids pitagòrics.
Un esquema d'un virus amb càpside icosaèdrica
<><><><><><><>
Un icoaseadre
El principal impulsor dels fractals va ser Benoît Mandelbrot, d'origen polonès i format a França. Els fractals són objectes matemàtics que es caracteritzen sobretot per ser formes de formes de formes ... en una repetició d'estructures que es contenen a elles mateixes a escales cada cop més microscòpiques.
Mandelbrot de jove
<><><><><><><>
<><><><><><><>
Representació clàssica d'un dels conjunts fractals de Mandelbrot
La seva simetria és realment atractiva i, el més sorprenent, és que les seves formes es poden trobar, almenys de forma aproximada en la Natura, tant en estructures geològiques com biològiques.
No és un arbre, és una de les imatges guanyadores del concurs del que es parla a continuació
Des del 2006 s'organitza un concurs internacional de formes fractals en el qual es valora més l'Art que les Matemàtiques, encara que hi ha d'haver moltes Matemàtiques al darrera, imagino. Mandelbrot va morir el 2010 i molts dels seus seguidors l'homenatgen amb figures espectaculars, que últimament abarquen també les tres dimensions.
Algunes imatges més de les guanyadores, potser fetes amb aquest programa, que podeu trobar al web del concurs:
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
