divendres, 25 de gener del 2013

Faunes fantàstiques

He redescobert recentment (i ampliat) l'obra de Dougal Dixon. Dougal Dixon és paleontòleg i autor de molts llibres de divulgació, tant per a grans com per a petits.

Conservo com un tresor (perquè fa temps que és descatalogat) Después del hombre. Una zoología del futuro, obra del 1981 en la que Dixon imagina com podrien ser els animals 50 milions d'anys després de la desaparició dels humans, en un futur no massa llunyà, per la manca de recursos. Evidentment, qualsevol que sàpiga d'evolució entendrà que és impossible predir el futur; el què buscava Dixon era il·lustrar-nos, amb exemples que criden l'atenció, sobre com funciona l'evolució. 


La portada de l'edició espanyola
Aquest "miracle" que és Internet fa que puguem gaudir de la pseudofauna de Dixon en aquest enllaç; i recomano no només mirar-lo (les representacions són petites obres d'art) sinó també llegir-ne els textos (en anglès, això sí) que els acompanyen, que són en molts casos deliciosos.


La paramusaranya, un dels meus preferits

Però Dixon no va aturar la imaginació i, en anys posteriors, va publicar dues altres delícies a cada qual més delirant. Les he descobert recentment i m'agradaria compartir-les amb vosaltres. Una és The new dinosaurs. An alternative evolution, on imagina com hauria pogut ser l'evolució dels dinosaures si no hagués impactat el meteorit de Chicxulub i, la indescriptible Man after man. An anthropology of the future, on descriu una futura evolució humana on es combinen una primerenca transformació biotecnològica i una posterior radiació evolutiva a partir d'aquí.


El cribrum: Dinosaure o flamenc?




I un futur humà adaptat a la vida a l'espai

Els llibres de Dixon em fan pensar en tants i tants animals misteriosos que molts pensen haver descobert al llarg dels anys, des de l'arxiconegut Nessie als pseudohumans com el Ieti o el Bigfoot. Com és que havent-hi l'enorme varietat d'animals que hi ha a la Terra, mai sembla que en tinguem prou?

Aquesta disciplina pseudocientífica s'anomena criptobiologia i va ser parodiada amb molta conya i, em sembla a mi, molt d'encant, per Joan Fontcuberta, un fotògraf català aficionat a recrear la realitat.

El 1987, Fontcuberta va exposar, amb Pere Formiguera,  "Fauna secreta", un deliciós recull d'animals dissecats, fotografies i diaris del prestigiós naturalista alemany Dr. Peter Ameisenhaufer, tots ells inventats. L'exposició, que en el seu moment vaig poder gaudir al MNAC, era perfectament versemblant. Aquí teniu un parell d'exemples dels animals del Dr. Ameisenhaufer:


Centaurus neandertalensis
Un esbós al quadern de camp de Solenoglypha polipodida

Fontcuberta, amb la seva obra com a fotògraf vol incidir en el dubte sobre el que veiem. No ens podem refiar de tot el que veiem a les fotos; en aquesta època tan digitalitzada, evidentment, més que mai.

Per acabar, no us perdeu el següent vídeo. Una altra exposició de Fontcuberta, Sputnik, del 1997, tractava de la misteriosa desaparició del cosmonauta soviètic Ivan Stochnikov (traducció literal del nom del fotògraf) i la seva acompanyant, la gossa Kloka, a la Soyuz 2 l'any 1968. El cosmonauta és el propi Fontcuberta i tot és un muntatge ben divertit aprofitant el clàssic secretisme soviètic.

Així és com van tractar aquest tema al programa Cuarto Milenio. Inenarrable:



Com diu un dels comentaristes al Youtube, veritable periodisme d'investigació. Aquí teniu una entrevista a Foncuberta on, entre altres temes, es parla de la qüestió.

dissabte, 12 de gener del 2013

Dos centenaris ens deixen

Els últims dies de l'any ens deixaven la notícia de la mort de dues personalitats que tenien alguns punts en comú. Tots dos eren més que centenaris, tots dos van patir per culpa dels feixismes dels anys 30 i tots dos eren persones d'una gran personalitat.

Rita Levi-Montalcini va néixer a Torí el 22 d'abril de 1909 (tenia per tant 103 anys en el moment de la seva mort). Criada en un ambient intel·lectual, l'època era la que era i va poder estudiar medicina malgrat les reticències del seu pare. Va tenir com a companys a dos grans futurs investigadors, Salvador Luria i Renato Dulbecco, que com ella van acabar rebent anys més tard el Nobel. Tots tres van ser deixebles a la facultat de Giuseppe Levi, històleg que segons sembla va ser un gran inspirador de vocacions.


Rita Levi-Montalcini, infatigable investigadora

D'origen jueu, les lleis racials de l'Itàlia de Mussolini li van impedir dedicar-se oficialment a la seva professió i va haver de muntar un petit laboratori a la seva habitació per poder investigar. Acabada la guerra va marxar als Estats Units on va acabar treballant durant molts anys i on va descobrir el NGF (factor de creixement nerviós), proteïna vital per a l'estructuració i el manteniment del sistema nerviós durant la fase embrionària, actuant també durant l'edat adulta. Va ser la primera molècula que es va descobrir amb aquesta funció, tan important per al desenvolupament de l'embrió.

Va rebre el Nobel, amb el seu col·lega Stanley Cohen, 39 anys després del descobriment. Déu-n'hi-do! Però ja ha quedat clar que a la vida de Rita Levi-Montalcini hi ha hagut temps de sobres per a tot.

No va voler casar-se ni tenir fills; ho considerava una interferència per a la seva tasca com a investigadora. Segur que en aquells temps ho era més que ara.

Teniu una entrevista a Rita Levi-Montalcini de fa uns anys feta per TVE, on es repassa la seva obra i la seva personalitat en el següent document.



Moisès Broggi va néixer a Barcelona el 18 de maig de 1908 (tenia doncs, en el moment de morir, 104 anys). Es va llicenciar en medicina el 1931, en aquella Barcelona dels anys 30 que va donar metges tant esplèndids com August Pi  i Sunyer o Josep Trueta. Hàbil i innovador cirurgià, durant la guerra va ser metge de campanya i, malgrat que no es va significar políticament, el règim franquista el va inhabilitar per a l'exercici en la medicina pública, havent-se de dedicar només a la medicina privada.


El Moisès Broggi cirurgià militar i el més recent
Apart de la pràctica mèdica estricta, cal destacar que Broggi també va rebre indirectament el Nobel, en aquest cas de la Pau, pel fet de ser fundador de l'Associació Internacional de Metges per a la prevenció de la Guerra Nuclear. (IPPNW), associació creada el 1980 principalment per facultatius nord americans i soviètics, especialment preocupats per les catastròfiques conseqüències mèdiques d'una possible conflagració nuclear.  

Teniu una interessant semblança de Moisès Broggi en el següent vídeo, del programa Sense ficció de TV3.

I, per acabar, un bon article de Joana Bonet sobre la vitalitat d'alguns ancians.

No diré allò, que he arribat a sentir, d'una pèrdua irreperable; la mort sempre és irreparable però ho sembla menys quan és el final de vides tan llargues i fecundes,

Des d'aquí el meu profund respecte i que descansin en pau.