Dimecres passat vam fer una sortida per Collserola amb els alumnes de 1r i 2n de Ciències de la Terra. Es tractava d'observar in situ sobretot els tipus de roques més representatius de la serra, tan coneguda i alhora tan desconeguda pels barcelonins.
Collserola des de l'aire
El temps va acompanyar i vam poder fer una bona caminada des de Vallvidrera, passant pel Turó de'n Cors, fins Sant Pere Màrtir. Allà vam baixar fins la Carretera de les Aigües i la vam recórrer tota fins el funicular del Tibidabo. Pel camí vam observar diversos afloraments de roques, especialment metamòrfiques, encara que a la zona no hi ha la clàssica llicorella (o no la vam saber trobar).
Llicorella, que no deixa de ser una altra forma d'anomenar la pissarra
La fil·lita pigallada és una roca més habitual en el trajecte que vam fer; les taques són posteriors a la primera formació de la roca, produïdes per les altes temperatures de magmes propers
La major part de les roques que vam poder observar són molt antigues. Provenen de l'anomenada orogènia herciniana o varisca, que es va produir fa més de 300 milions d'anys en col·lidir una sèrie d'antics continents en l'anomenat supercontinent de Pangea (el pare dels actuals continents).
Les forces implicades en aquesta col·lisió van transformar les roques sedimentàries en metamòrfiques del tipus de la llicorella o la fil·lita, algunes de les quals també van veure's afectades per magmes, donant lloc a cornianes, típiques roques que s'han transformat per la calor.
Un aflorament de corniana prop de Sant Pere Màrtir
La granodiorita és una altra roca típica de la zona. Semblant al granit, va ser explotada durant força temps en la construcció de les cases de Pedralbes. Prové de les intrusions de magmes (és una roca magmàtica plutònica, o sigui, que es forma a l'interior de la Terra).
Antiga pedrera de granodiorita a la Carretera de les Aigües
El trajecte proporciona algunes sorpreses, com per exemple descobrir que a la base de Sant Pere Màrtir hi ha l'antic emplaçament d'una bateria antiaèria de la Guerra Civil...
L'antiga bateria amb el Baix Llobregat al fons
...o que a la mateixa Carretera de les Aigües hi ha una antiga mina casolana (clàssic escenari d'exploracions de la nostra primera adolescència), la Mina Juanita.
L'entrada a la Mina Juanita
En resum, una bona ocasió per fer una mica d'exercici, respirar un aire una mica més pur, conèixer un xic més la geografia propera i, fins i tot, aprendre quatre dades de com és el món que veiem cada dia.
La colla (sense el fotògraf, ai!) al Mirador dels Xiprers
Vaig conèixer Lawrence Krauss ben bé per casualitat. Durant un any d'excedència vaig assistir a un curset que feien al Cosmocaixa anomenat "Física i Ciència Ficció", impartit per Jordi José i Manel Moreno. Per cert, que a Manel Moreno el vaig retrobar fa poc en una conferència sobre "La ciència de Tintín", molt interessant. Aquí, un article de Moreno sobre el tema.
El curset es basava en aquest llibre. Els autors intentaven apropar la Física als seus estudiants d'Enginyeria
El curset va tenir la propina inesperada d'un conferència a càrrec de Lawrence Krauss, del qual no en sabia res. La conferència va ser sobre la Física de Star Trek, on l'home de ciència no tenia cap problema en mostrar-nos la seva afició per una sèrie de Ciència Fició, mentre en desmuntava els errors amb simpatia. Em va encantar.
Lawrence Krauss
Krauss, físic teòric, és doctorat pel MIT (Massachussets Institute of Technology) i actualment treballa a la Universitat de l'Estat d'Arizona on treballa en un projecte interdisciplinar sobre els orígens (de l'Univers, de la vida,...). També és un reputat divulgador.
M'he topat amb aquesta conferència del 2009 i veig que l'estil de Krauss no ha canviat: didàctic, fascinat, amb un toc irreverent (la conferència és patrocinada, sembla ser, per la AAI o Aliança Atea Internacional), sap explicar els conceptes més complexos d'una forma entenedora.
I ens demostra, al meu entendre (i pel que sembla al propi Krauss) que la cerca de la veritat hauria de passar per la ciència abans que per disciplines més metafísiques.
Si voleu més aproximacions a com es tracta la ciència en el cine o les sèries de televisió, us recomano aquest blog: MalaCiencia, que funciona des del 2005!
Illes gairebé tropicals i últimament menys paradisíaques, les Canàries han estat els últims mesos notícia pel vulcanisme a l'illa del Hierro. L'illa del Hierro és la més occidental i meridional de l'arxipèlag, situació geogràfica que és important per entendre l'activitat geològica actual.
<>
Les Canàries, amb el Hierro al Sudoest
Hi ha diferents hipòtesis de la raó per les quals hi ha aquestes illes volcàniques a la zona. La teoria del punt calent és una de les més acceptades. Un punt calent seria (dic "seria" perquè tampoc n'és tancada la raó del seu origen) una regió relativament petita de la Terra, en la qual, materials especialment calents del mantell, que és la capa de la Terra que és just a sota de l'escorça que trepitgem, pugen prou com per travessar-la i aparèixer en forma de magma (roca fosa) que produiria els volcans. Aquests corrents ascendents locals s'anomenen plomes del mantell. Les illes Hawaii serien l'exemple arquetípic de punt calent a la Terra.
<>
En aquest esquema s'observa la situació de les illes Hawaii a la Terra i l'origen de les illes en el punt calent.
<>
Com es pot observar a l'esquema, les Hawaii es troben en una de les plaques en què es divideix l'escorça terrestre. Aquesta placa es desplaça cap al nordoest i per això es va formant una cadena d'illes volcàniques a mesura que la placa passa sobre el punt calent. L'illa de Hawaii es situaria en aquests moments sobre el punt calent i és la de més activitat volcànica en aquesta època (amb volcans tan majestuosos com el Mauna Loa i el Kilauea).
El Kilauea, gairebé en perpètua erupció
Com podeu observar a la imatge, els volcans dels punts calents no acostumen a ser especialment explosius i sí produeixen, especialment els hawaians, grans colades de lava. Les illes Canàries tenen una distribució semblant a la de les illes Hawaii, amb les més recents (Tenerife, La Palma i el Hierro) i més actives a l'Oest, ja que, en aquest cas, la Placa Africana es desplaça cap a l'Est.
Si cliqueu sobre el mapa el veureu ampliat. S'hi observen les plaques i també les velocitats a les que es mouen en centímetres per any
Hi hauria més activitat a totes les illes perquè la Placa Africana es mou bastant més lentament que la Pacífica. Els volcans canaris són una mica més explosius que els hawaians, amb erupcions anomenades estrombolianes.
Un record a TVE de l'erupció del Teneguía a la Palma l'any 1971
L'activitat del volcà al sud de l'illa del Hierro sembla haver revifat, encara que hi ha opinions diferents entre els experts, un exemple més de la dificultat d'estudiar aquests fenòmens tan complexos.
Es diu sovint que, en la investigació científica, són més importants les preguntes que les respostes. Les bones preguntes són les que fan avançar més enllà del que ja sabem, plantejant nous reptes en el nostre coneixement de l'Univers. Aquesta seqüència, sembla que inacabable, de preguntes que donen lloc a respostes que obren nous interrogants és l'essència íntima de la ciència, perquè, les noves preguntes, a més, tendeixen molts cops a fer-nos dubtar de les respostes anteriors.
Feynman i les inacabables preguntes
Per a un científic, qüestionar-se la visió establerta de l'Univers és una obligació; fins i tot, la pròpia visió. I si no, que li preguntin a Kepler.
Per això, ha estat una sorpresa per a mi, topar-me aquesta tarda amb aquesta conferència TED. El conferenciant és Tom Honey, pastor anglicà a la catedral d'Exeter a Anglaterra.
Tom Honey amb el seu uniforme de treball
Les seves preguntes sobre la natura de Déu després de la terrible tragèdia del tsunami del 2004 a l'Índic, m'han semblat (al descregut que sóc) valentes i corprenedores.
I ens mostren la importància de no tenir por de buscar, encara que no les trobem, les respostes.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
%2520-%2520Jim%2520Sugar.jpg)
