diumenge, 25 de novembre del 2012

Unes gotes d'inspiració

He descobert recentment, gràcies al web "Hablando de ciencia", un lloc que m'ha agradat força: Zen pencils.
En ella, setmanalment i des de febrer passat, l'il·lustrador australià Gavin Aung Than ens mostra, en format de còmic o de pòster els pensaments de personatges més o menys coneguts.

Moltes de les cites són magnífiques i les adaptacions són sovint corprenedores. Una de les que més m'ha sorprès és la de la clàssica lletania de la por de l'obra de Frank Herbert Dune (ai, quins anys aquells de cienciaficcionaire irredent!).

Com que algunes són de científics (molts d'ells ja reconeguts aquí) i això intenta ser un blog de ciències, us les recomano especialment.

Poso aquí directament aquesta d'Einstein...


...i que tant em recorda la meva feina diària.

N'hi ha unes quantes més de científics, entre les quals algunes que ja hem vist aquí dites pels seus autors, com aquesta de Richard Dawkins o aquesta altra de Neil deGrasse Tyson.

També en tenim de Carl Sagan, Neil Armstrong o Richard Feynman, però la meva preferida és aquesta de Phil Plait, astrònom, tant pel que diu com per com s'ha il·lustrat.

Que les gaudiu!







dissabte, 10 de novembre del 2012

Brian Cox

Com a tants d'altres, vaig descobrir Brian Cox gràcies als vídeos de Symphony of Science.
Aquest físic britànic, que actualment treballa al CERN, precisament al detector ATLAS que va participar en la (gairebé) confirmació del bosó de Higgs, té una forma d'entendre la divulgació científica molt pròpia.
Amb un aire enganyosament juvenil (té 44 anys), les seves aportacions al bagatge científic del comú de la gent combinen un aire innocent i un pèl entremaliat amb una certa poesia.

Cox i el seu etern somriure
Considera Carl Sagan i Humprey Davy (un dels grans químics de la història) els seus herois particulars; d'aquest últim li agrada citar el següent text:

«Res és tan fatal per al progrés de la ment humana com suposar que els nostres punts de vista sobre la ciència són l'últim, que no hi ha misteris en la naturalesa, que els nostres triomfs són complets, i que no hi ha nous mons a conquerir»

Ens recorda que, en alguns moments de la història ha semblat que la ciència ja havia descobert el més fonamental d'una àrea determinada només per adonar-se poc temps després que s'obrien noves portes a nous mons.

Cada cop hi ha més material de Brian Cox traduït. Us proposo el següent:

- La sèrie Maravillas del Sistema Solar, que es troba a l'enllaç anterior i també és a la mediateca de l'escola. Aquí Cox intervé en diferents moments, juntament amb altres físics i astrònoms.

Cox observant un eclipsi a la sèrie
- Aquesta conferència TED sobre perquè cal investigar en ciència bàsica, molt bona:



- Aquesta altra conferència TED sobre el què s'investiga al LHC, quan tot just es posava en marxa:


- Aquest programa de la tele britànica on, utilitzant convidats del món de l'espectacle com a ajudants i amb força humor, ens introdueix en els misteris més íntims de la matèria:


Alguns, pel seu aire juvenil i el seu pentinat l'anomenen el Beatle de la física. En tot cas, com els seus compatriotes, ens transporta Across the Universe per donar-nos una nova percepció, en aquest cas més empírica.







divendres, 2 de novembre del 2012

Un santuari més enllà de la mediocritat

Un dels misteris més grans de la vida és, al mateix temps, un dels més bells (i vells): Per què ens agrada tant la música? Per què ens toca tant de prop les emocions? Per què uns sons ens sonen tan armònics i altres tan discordants? I per què el mateix tipus de música agrada tant a alguns i tan poc d'altres?
I, per a mi, el misteri més misteriós: Com és que hi ha gent a qui la música no li diu res?

El passat 22 d'octubre vaig assistir al fantàstic concert de Dead can dance a l'Auditori. I m'ha semblat una bona excusa per tractar de la música i de com l'investiga la ciència.

El duet format per Lisa Gerrard i Brendan Perry en un dels concerts de la gira actual
Per tractar el tema què millor que consultar els experts; per això us recomano els següents enllaços i vídeos:

D'entrada, per si encara hi ha algú de l'escola que es mira aquest blog, us pot interessar el documental Los sonidos de la Tierra que hi ha a la mediateca, presentat per l'inefable David Attenborough.

Un article de El Tamiz sobre Bach i el pare de l'estudi científic de la música, que també fou el pare de Galileo Galilei.

Parent del Tamiz és El Cedazo, on hi ha aquesta sèrie on es relacionen música i ciència.

Un interessant Redes on Eduard Punset entrevista Stefan Koelsch, neuròleg especialitzat en el tema.

Una esplèndida conferència TED de l'afamat director Michael Tilson-Thomas.

El fantàstic Bobby McFerrin manipulant deliciosament l'audiència per demostrar que tots tenim la música ben interioritzada:



I per acabar, de moment, una altra conferència TED d'un altre director, Benjamin Zander. Poc científica però meravellosa:



Però com que aquesta entrada està dedicada a Dead can dance i, especialment, a la pertorbadora veu de Lisa Gerrard, us deixo dos vídeos del Youtube per a què la gaudiu tant com la gaudeixo jo: