dissabte, 24 de març del 2012

Stephen Jay Gould

Li devia des de feia temps una entrada al científic que segurament he llegit més. Stephen Jay Gould (1941 - 2002), novaiorquès, paleontòleg, cèlebre divulgador de la teoria de l'evolució (prou cèlebre, almenys, per haver aparegut a un episodi dels Simpson), perenne afeccionat al bèisbol, la seva visió de l'evolució el va dur a més d'una polèmica.

Gould als Simpson

 Com a paleontòleg, la idea de l'evolució com a fenomen extraordinàriament gradual que propugnava Darwin li va semblar que contradeia el fet que no s'observa aquest fenomen en els fòssils, sinó que l'evolució sembla avançar a salts, amb períodes de llarg estancament i curtes revolucions, que fan aparèixer les noves formes.
Aquesta hipòtesi, que va idear amb Niles Eldredge, també paleontòleg, anomenada dels equilibris puntuats, encara es debat molt però sembla cad cop més admesa.


Un fragment d'un documental on Eldredge defensa l'equilibri puntuat.

Encara que la hipòtesi de Gould i Eldredge no deixa de ser una aportació que podria complementar la teoria sintètica o neodarwinista de l'evolució, la fama de Gould i la seva insistència a defensar-la va fer pensar a més d'un que es tractava d'una nova teoria de l'evolució.

El Goud real, aqust cop sense bigoti
Dels llibres de Gould, en recordo especialment dos, també força criticats: La vida maravillosa, on defensa la idea que una part important del camí que ha seguit la vida s'ha degut a fenòmens aleatoris catastròfics i La falsa medida del hombre, una dissecció de tots els intents que hi ha hagut de mesurar la intel·ligència humana i de relacionar-la amb quelcom d'hereditari.

Anomalocaris, un dels meravellosos animals descrits a La vida maravillosa
Però la major part dels seus llibres són reculls d'articles que escrivia per a la revista nordamericana Natural History, on tenia la traça, sovint, de partint d'alguna anècdota revelar part d'aquest fenomen tan complex que és l'evolució.

Una imatge molt criticada per Gould: la de l'evolució com a progrés
Gould encarna aquest fenomen tan típicament anglosaxó del científic de cert pes que no té cap mania en baixar al carrer a explicar-se. Per sort, els nostres científics comencen a seguir l'exemple.

4 comentaris:

  1. Trobo que està molt ben explicat i molt ben enfucat felicitats Josep Maria

    ResponElimina
  2. Feia temps que no "feia els deures" en el que respecta al teu blog, així que he estat llegint les entrades noves. Per raons òbvies les dues entrades que més m'han agradat han estat la que parlava sobre matemàtiques (especialment fractals, els meus cossos geomètrics preferits) i la que tracava sobre la barreja entre ciència i ciència-ficció (del mateix Lawrence Kraus m'hen vas parlar quan anava a l'escola). Bueno, això és tot, espero que tu també "facis els deures" amb el blog i que tot vagi d'allò més bé pel Proa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan vaig fer el dels fractals vaig pensar en tu, una mica com a homenatge al comentarista més fidel. Apart d'això, no et semblen una passada?

      Elimina
    2. Matemàtica i estèticament són, simplement, perfectes, fins i tot vaig fer un treball de recerca d'ells, jaja.

      Elimina