Una ciència que no és tal (I)

Tinc una amiga que recolza la seva tossuderia en que és Taure. Taure, el toro, tossuderia, ... que fàcil d'entendre que sembla la vida quan ens basem en suposicions d'aquest tipus.

L'astrologia ha estat durant segles una aproximació al coneixement del món prou interessant. Des dels seus orígens, fa més de 4.000 anys a Babilònia fins al Renaixement (el gran Kepler treballava d'astròleg, encara que sembla que hi creia relativament) on es va començar a qüestionar fins l'actualitat on encara molta gent hi creu i, per tant, molts s'hi dediquen.

Basada, en gran part, en el profund coneixement del cel dels antics (però també en algunes de les seves principals mancances), té un aire de ciència que fa que encara força gent la confongui amb l'astronomia. I el fet que assenyali una possible raó a una forma de ser i a un destí en la vida (ai! el famós destí!) és molt còmode: ens treu molta responsabilitat de sobre.

L'astrologia té molts defectes de base. Molts d'ells parteixen de les mancances de les que parlava en el paràgraf anterior. A continuació, en plantejo els que em semblen més importants (i segurament me'n deixaré. Hi ha molts llocs a la xarxa que els discuteixen; busqueu-los, val la pena); sempre que pugui utilitzaré aquesta meravellosa eina que és el Stellarium per il·lustrar-ho.

- Les constel·lacions: Són, evidentment, construccions humanes, basades en l'aparent proximitat de les estrelles. En la visió antiga del cel com una successió d'esferes, l'última de les quals era la de les estrelles, era normal que es pensés que dues estrelles properes per a nosaltres, serien properes en la realitat. Això no té per què ser així ni molt menys. A continuació, un exemple (es recomana ampliar la imatge):

Distància de la Terra a Regulus

La distància de la Terra a Regulus, l'estrella aparentment més brillant de la constel·lació del Lleó és de 77.49 anys llum.

Distància de la Terra a n-Leo

En canvi, n-Leo, una estrella que sembla molt propera, és a 2131 anys llum de la Terra.

O sigui, que si veiéssim les constel·lacions, en tres dimensions, es veurien molt diferents.

Per altra banda, les nostres constel·lacions tampoc coincideixen amb les d'altres llocs del Món. 
Aquí veiem el mateix paisatge estel·lar (amb Regulus marcada) segons l'astronomia xinesa (que no té pas mala fama). Ja veieu que el Lleó s'ha desmuntat en dues constel·lacions diferents, una de les quals, fins i tot, conté estrelles de la constel·lació occidental de la Verge: 

Segons els xinesos, Leo és, en realitat, dues constel·lacions

Per altra banda, els noms de les constel·lacions (que ja veiem que són artificis humans) influeixen en el caràcter de qui va néixer amb el Sol al seu signe. Per exemple, i continuant amb el Lleó:

Signo de fuego. Se caracteriza por su luminosidad, su enorme potencial de energía, su espíritu apasionado y su alegría. Es un ser radiante, ardiente y expresivo. Optimista, posee gran dominio se sí mismo, necesita sobresalir, destacarse en cualquier aspecto de su vida. Ambicioso, déspota, siempre deseoso de gobernar.
El elemento solar para este signo muestra el estado de conciencia y aquello que le motiva, fortalece y lo que le apasiona.
El sol en Leo muestra una persona noble, que irradia dignidad y posee un mundo interior lleno de orgullo. Un tanto vanidoso, siempre en continua búsqueda del éxito, fama o gloria. Si bien Leo posee muchas virtudes, debe encontrar tu propia naturaleza independiente del reconocimiento por parte de los demás, es decir encontrarse a sí mismo. Le cuesta aceptar la diversidad de pensamiento. Muchas veces no entiende las necesidades de tu prójimo, pues le cuesta relacionarse y comunicarse con sus pares. 
Lo mortifica la rutina y lo angustian las situaciones que no acontecen como lo desea.
Detesta ser evaluado o criticado, le agradan los puestos en que puede demostrar sus aptitudes y su autoridad. Es imposible que pase inadvertido ya que su resplandor majestuoso lo diferencia del resto. Es un ser muy generoso y comparte sus riquezas con otros. Pero carece de humildad, así como también, debería ejercitar el oído escuchando y asumiendo que delegar tareas no es autoritarismo sino organización.

Vaja, tot un rei de la selva! (en castellà perquè si el tradueixo perd; aquesta és la meva principal font d'informació:

http://www.losarcanos.com/carta-astral-5.php).

Per cert, com veieu, en astrologia s'utilitzen sense cap problema els superadíssims 4 elements: aigua, aire, terra i foc. Si Mendelèiev aixequés el cap!

Les dotze constel·lacions del Zodíac són aquelles per davant de les quals passen, en teoria, els planetes, la Lluna i el Sol. Per cert, que qualsevol carta astral es basa en la ja tan superada idea geocentrista de l'Univers, amb la Terra al centre i els altres astres girant al seu voltant.
Ja s'ha dit, per activa i per passiva, que això no és cert en l'actualitat. Ho il·lustrarem amb el Stellarium:

Per pura casualitat, el 8 de desembre pertany al signe de Serpentari

Com podeu observar, el Sol és just ara al signe d'Ophiucus (o Serpentari). O sigui, qui neixi avui hauria de pertànyer a aquest tretzè signe. Això és degut a què la Terra es va movent al llarg dels anys com una baldufa i, lentament, en l'anomenada precessió dels equinoccis, el seu eix de rotació ha anat canviant la seva orientació. Això ha fet aparèixer aquesta nova constel·lació al Zodíac i ha desplaçat totes les altres.

El dia que va néixer un servidor

Teòricament sóc Peixos però aquesta és la posició dels astres el dia i hora del meu naixement. O sigui, que hauria de ser Aquari.
I els lleons, en realitat són crancs i haurien de perdre tot el seu orgull:

(El sol en Cáncer) se caracteriza por su sensibilidad e imaginación. Es un ser maternal, receptivo y emotivo. Posee atracción por la vida en familia y se comunica con su entorno principalmente por medio de sus sentimientos.

...etcètera.

Tot això ho han solucionat els astròlegs actuals dividint l'eclíptica en 12 seccions de 30º, que no coincideixen amb els signes tampoc en mida, ja que tenen, com és lògic, mides diferents.

Tot plegat, ja comença a fer una mica de ferum.

- Els planetes: Els noms dels plantes provenen dels déus primer grecs i després romans. Com és lògic, el cel és domini dels déus i allà els van situar, ni que fos simbòlicament, els antics.
En l'època en què es va desenvolupar l'astrologia només es coneixien cinc planetes: Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn (la Terra menjava apart). Bé, potser hauríem de considerar set, perquè antigament es pensava que Mercuri i Venus eren dos planetes diferents cadascun.
En astrologia es tendeix a atribuir a alguns d'aquests planetes, a la Lluna i al Sol les característiques pròpies dels déus corresponents; els exemples més evidents serien:

La Luna representa la parte emocional del ser humano, normalmente las variaciones en el humor de las personas está controlado por la Luna.

En la astrología, Venus simboliza todo lo bello y deseable.

En la astrología, Marte representa la fuerza iniciadora, el coraje, el entusiasmo, la ira y, también, el deseo sexual.

Bé, tot això pot ser discutible però hi ha un fet encara més flagrant: Què passa amb els planetes que es van descobrir més tard: Urà (1781), Neptú (1846) i Plutó (1930)? Les propietats que se'ls atribueixen no existien abans? I si existien, com es van reorganitzar? Sembla que és més aviat la primera.
Urà té un aire revolucionari, potser per l'època del descobriment:

En astrología, Urano simboliza la independencia, ir más allá de las reglas de la familia y de la sociedad para llegar a ser verdaderas personas, fragmentando los esquemas y estructuras tradicionales. 

Neptú es connecta amb el món espiritual, cosa que em fa pensar en la moda de l'espritisme a finals del segle XIX:

Astrológicamente, Neptuno simboliza la Imaginación, intuición e inspiración. Todas las impresiones que nos lleguen desde el mundo espiritual. Las percepciones de emociones que nos llegan desde el mundo espiritual según el grado de armonía presente en la persona.

I Plutó, el planeta nan, té un aire freudià, com correspon a prinicipis del segle XX:

Astrológicamente, simboliza la subconciencia y se relaciona con los cambios bruscos, la pérdida, la regeneración y transformación.

Vaja, que potser m'ho invento, però la ferum em sembla que va pujant. Perquè, la principal objecció és: Existeix un estudi mínimament verificable de com es van descobrir aquestes noves atribucions?

Alguns astròlegs també inclouen en les cartes astrals alguns asteroides i, fins i tot, la posició de la Lluna quan és més allunyada de la Terra (o, també, amb el mateix nom de Lilith, un dels focus de l'el·lipse que fa la Lluna al voltant de la Terra o d'altres a cada qual més estranya) que sempre té una relació amb la Lilith de les mitologies del Pròxim Orient.
Embolica que fa fort.
Sense oblidar-nos de l'ascendent (quin signe és a l'Est a l'hora que vas néixer), conjuncions, trígons, etc. La quantitat d'informació és brutal i això miraré d'analitzar el proper cop.







 

 

 

Unes gotes d'inspiració

He descobert recentment, gràcies al web "Hablando de ciencia", un lloc que m'ha agradat força: Zen pencils.
En ella, setmanalment i des de febrer passat, l'il·lustrador australià Gavin Aung Than ens mostra, en format de còmic o de pòster els pensaments de personatges més o menys coneguts.

Moltes de les cites són magnífiques i les adaptacions són sovint corprenedores. Una de les que més m'ha sorprès és la de la clàssica lletania de la por de l'obra de Frank Herbert Dune (ai, quins anys aquells de cienciaficcionaire irredent!).

Com que algunes són de científics (molts d'ells ja reconeguts aquí) i això intenta ser un blog de ciències, us les recomano especialment.

Poso aquí directament aquesta d'Einstein...

...i que tant em recorda la meva feina diària.

N'hi ha unes quantes més de científics, entre les quals algunes que ja hem vist aquí dites pels seus autors, com aquesta de Richard Dawkins o aquesta altra de Neil deGrasse Tyson.

També en tenim de Carl Sagan, Neil Armstrong o Richard Feynman, però la meva preferida és aquesta de Phil Plait, astrònom, tant pel que diu com per com s'ha il·lustrat.

Que les gaudiu!



Brian Cox

Com a tants d'altres, vaig descobrir Brian Cox gràcies als vídeos de Symphony of Science.
Aquest físic britànic, que actualment treballa al CERN, precisament al detector ATLAS que va participar en la (gairebé) confirmació del bosó de Higgs, té una forma d'entendre la divulgació científica molt pròpia.
Amb un aire enganyosament juvenil (té 44 anys), les seves aportacions al bagatge científic del comú de la gent combinen un aire innocent i un pèl entremaliat amb una certa poesia.

Cox i el seu etern somriure

Considera Carl Sagan i Humprey Davy (un dels grans químics de la història) els seus herois particulars; d'aquest últim li agrada citar el següent text:

«Res és tan fatal per al progrés de la ment humana com suposar que els nostres punts de vista sobre la ciència són l'últim, que no hi ha misteris en la naturalesa, que els nostres triomfs són complets, i que no hi ha nous mons a conquerir»

Ens recorda que, en alguns moments de la història ha semblat que la ciència ja havia descobert el més fonamental d'una àrea determinada només per adonar-se poc temps després que s'obrien noves portes a nous mons.

Cada cop hi ha més material de Brian Cox traduït. Us proposo el següent:

- La sèrie Maravillas del Sistema Solar, que es troba a l'enllaç anterior i també és a la mediateca de l'escola. Aquí Cox intervé en diferents moments, juntament amb altres físics i astrònoms.

Cox observant un eclipsi a la sèrie

- Aquesta conferència TED sobre perquè cal investigar en ciència bàsica, molt bona:

- Aquesta altra conferència TED sobre el què s'investiga al LHC, quan tot just es posava en marxa:

- Aquest programa de la tele britànica on, utilitzant convidats del món de l'espectacle com a ajudants i amb força humor, ens introdueix en els misteris més íntims de la matèria:

Alguns, pel seu aire juvenil i el seu pentinat l'anomenen el Beatle de la física. En tot cas, com els seus compatriotes, ens transporta Across the Universe per donar-nos una nova percepció, en aquest cas més empírica.

Un santuari més enllà de la mediocritat

Un dels misteris més grans de la vida és, al mateix temps, un dels més bells (i vells): Per què ens agrada tant la música? Per què ens toca tant de prop les emocions? Per què uns sons ens sonen tan armònics i altres tan discordants? I per què el mateix tipus de música agrada tant a alguns i tan poc d'altres?
I, per a mi, el misteri més misteriós: Com és que hi ha gent a qui la música no li diu res?

El passat 22 d'octubre vaig assistir al fantàstic concert de Dead can dance a l'Auditori. I m'ha semblat una bona excusa per tractar de la música i de com l'investiga la ciència.

El duet format per Lisa Gerrard i Brendan Perry en un dels concerts de la gira actual

Per tractar el tema què millor que consultar els experts; per això us recomano els següents enllaços i vídeos:

D'entrada, per si encara hi ha algú de l'escola que es mira aquest blog, us pot interessar el documental Los sonidos de la Tierra que hi ha a la mediateca, presentat per l'inefable David Attenborough.

Un article de El Tamiz sobre Bach i el pare de l'estudi científic de la música, que també fou el pare de Galileo Galilei.

Parent del Tamiz és El Cedazo, on hi ha aquesta sèrie on es relacionen música i ciència.

Un interessant Redes on Eduard Punset entrevista Stefan Koelsch, neuròleg especialitzat en el tema.

Una esplèndida conferència TED de l'afamat director Michael Tilson-Thomas.

El fantàstic Bobby McFerrin manipulant deliciosament l'audiència per demostrar que tots tenim la música ben interioritzada:

I per acabar, de moment, una altra conferència TED d'un altre director, Benjamin Zander. Poc científica però meravellosa:

Però com que aquesta entrada està dedicada a Dead can dance i, especialment, a la pertorbadora veu de Lisa Gerrard, us deixo dos vídeos del Youtube per a què la gaudiu tant com la gaudeixo jo:

Un Nobel a la reprogramació cel·lular

Hem conegut aquesta setmana, com és tradicional per aquestes dates, la concessió dels premis Nobel del 2012 (bé, falta el d'economia però no és cìència objecte d'aquest blog).

Un cop més, el de Química ha estat de Bioquímica, per als descobridors de les proteïnes G, les molècules que s'uneixen a molts receptors de membrana i posen en marxa la resposta de la cèl·lula a un estímul exterior. La Química clàssica sembla que cada cop té menys coses interessants per aprendre (o sintetitzar) mentre que la dels éssers vius encara dóna molt joc. Quan veurem el premi Nobel de Biologia?

El de Medicina i Fisiologia ha estat, al meu entendre, particularment merescut. Gurdon (79 anys) i Yamanaka (50 anys) són com l'avi i el nét, no tant en edat com en la recerca, de la investigació en cèl·lules mare.

Yamanaka i Gurdon a Tokyo fa quatre anys

John Bertrand Gurdon era un pipiolo quan va demostrar l'any 1958 que era possible revertir l'estat adult d'una cèl·lula, en aquest cas de la granota Xenopus, a un estat embrionari per formar un individu nou, la base de la clonació.

El pare de la família, a qui alguns han trobat a faltar en aquesta tria de premiats (absència potser deguda a la polèmica que va dur el seu paper real en la investigació), va ser Ian Wilmut, qui va demostrar que era possible fer el mateix amb un mamífer l'any 1997, la famosa ovella Dolly.

Wilmut amb la seva ovella

Finalment, Shinya Yamanaka, al 2006, va reblar el clau aconseguint reconvertir cèl·lules adultes en cèl·lules embrionàries capaces d'acabar formant qualsevol altre cèl·lula adulta, en aquest cas introduint els gens (només quatre al final, sembla mentida!) que controlen l'expressió dels altres gens.

Aquestes cèl·lules s'anomenen IPSC (Induced Pluripotent Stem Cells o cèl·lules mare pluripotents induïdes).
Les cèl·lules IPS han obert un nou camp per lluitar contra malalties degeneratives com la d'Alzheimer o la de Parkinson, entre d'altres, tot evitant els problemes ètics que planteja l'ús de cèl·lules mare embrionàries.
Tot i això, el seu ús té alguns inconvenients i, encara que molt prometedores, falta molta més investigació per evitar-los.



Esquema de com poden utilitzar-se les cèl·lules IPS per guarir una malaltia


Malgrat tot, encara que aquest sigui un Nobel de Medicina, els estudis de Gurdon i Yamanaka, passant per Wilmut, ens han ensenyat que la Natura és molt més flexible del que ens pensàvem, almenys en aquest aspecte de la diferenciació cel·lular. I també, que la investigació bàsica és imprescindible per a l'aplicada; si Gurdon o algú altre no hagués demostrat aquesta flexibilitat, potser cap Yamanaka s'hagués plantejat revertir la condició de les cèl·lules adultes.

A tots dos (i als altres premiats), moltes felicitats.

Més informació sobre els premis Nobel, com sempre, aquí.

Sobre cèl·lules mare, en general (on es prediu el Nobel per a Yamanaka), aquest Redes, on també és interessant el què s'explica sobre els assajos clínics:

Més sobre cèl·lules mare, no IPS, en el següent vídeo:

I si no teniu problemes amb l'anglès, aquest altre sobre cèl·lules IPS:

Sexe, veritats i vídeos de TED

Feia temps que no em passava per les conferències TED; recordant-ne algunes i trobant-ne de noves, he muntat un collage que em sembla prou interessant. Per cert, dues d'elles subtitulades al català.

La primera és de Mary Roach, psicòloga i autora de diversos llibres de divulgació sobre temes científics més o menys curiosos. En aquesta conferència, amb molta conya, ens explica algunes coses que, potser, no sabem sobre l'orgasme:

La segona és de Helen Fisher, antropòloga i estudiosa de les relacions de parella, també a nivell bioquímic, ens explica els perquès de l'enamorament i l'amor romàntic; també defensa l'existència de dos cervells diferents segons el sexe, encara que complementaris:

La tercera és d'un altre tipus de sexe, el de les plantes; la presenta el documentalista Louie Schwartzberg. És un tràiler d'un documental sobre aquest fenomen tan important per a bona part de la vida a la Terra; no us perdeu el seu web, on hi ha altres tràilers d'allò més bonics:

Tampoc us perdeu aquesta perla, més mística que científica, anomenada Gratitude (millor sense subtítols, que fan coses rares; s'entén prou bé):

A l'última, la parella formada per Rufus Griscom i Alisa Volkman, que ens expliquen algunes coses que no es solen dir del fet de ser pares. Van crear el web Babble per a mares i pares que van vendre l'any passat a Disney per 40 milions de dòlars; Déu-n'hi do!:

La imatge dels científics

Hi ha ja una llarga tradició de científics en els mitjans audiovisuals. Des que el cine és cine i, més tard, amb el cada cop més immens imperi de les sèries de televisió, els científics han format part dels personatges habituals en la ficció audiovisual.

Ara, que n'hagin format part sovint no vol dir que no estiguin massa ben tractats. Des de Frankenstein sembla que necessàriament els científics no puguin ser persones més o menys corrents: Obsessos, fregant la demència si no caient-hi directament, quan no freds i despreocupats de les emocions humanes o directament malvats, si és que no són els llepes dels qui volen dominar el món, sense vida social, ... Els clixés han estat gairebé sempre presents i, de fet, és molt senzill trobar diverses llistes de científics bojos a Internet. S'ha parlat sovint d'aquest tema (o aquí) i ara hi afegiré la meva humil experiència recent.

Els exemples que utilitzaré a continuació són d'alguns casos que he seguit els últims temps: (compte! com es sol dir, hi pot haver spoilers)

Walter Bishop, de la sèrie Fringe: Vaig seguir les dues primeres temporades però ja no vaig poder continuar; els guions em van semblar molt tramposos, els errors científics eren sovint descomunals i, encara que hi ha algú que encara m'ho recrimina, la vaig abandonar. El tal Walter Bishop és un improbable savi extraordinari, que tant et fa una autòpsia com et porta al límit la mecànica quàntica. Evidentment, és a prop de ser boig (l'actor, John Noble, s'ha de dir que està genial; per cert, ja havia interpretat un altre desesperat, el Denethor del Senyor dels Anells), encara que és degut a raons alienes a ell mateix, i ha comès actes bastant terribles en experiments secrets (us sona?). Segons la doctora Roslynn Haines, que ha estudiat el tema, podria ser l'exemple de diferents tòpics, entre el "savi despistat" i el "científic romàntic".
 

El doctor Walter Bishop i la seva vaca

 
Gaius Baltar, de la sèrie Battlestar Galactica: La sèrie em va semblar magnífica, possiblement la millor que he vist de Ciència Ficció. Això sí, si mirava de no adonar-me massa del tufillo anticientífic i antitecnològic (especialment en el, per a mi, decebedor final). Baltar també és un científic que sap de tot i, per cert, sembla que l'únic que hi ha en una flota de naus espacials que transporta uns 40.000 humans!
És narcisista fins l'extrem (lliga molt, això sí, impropi del clixé del científic) però covard i fa el possible per defugir les seves (terribles) responsabilitats; tot això el porta a ser prop de la bogeria. Només quan deixa de ser científic i abraça el misticisme es redimeix.
Ep! com a personatge està molt bé però hi trobem algunes característiques ben tòpiques; segons Roslynn Haynes seria l'exemple de "científic desvalgut".
 

El doctor Gaius Baltar, amb expressió de científic

 
La troupe de Prometheus: feia anys que esperava que Ridley Scott ens regalés amb una altra obra mestra de Ciència Ficció com Alien o Blade Runner. Si ho sé, no espero en va. Una gran decepció atiada per les bones crítiques que n'havia llegit i que sembla que no s'hagin fixat en un guió tan absurd i avorrit. Sobre els científics que hi surten, diré que, en general, freguen el ridícul; però com que hi ha gent que en sap més que jo, us recomano aquesta dissecció amb la que estic molt d'acord. En resum: ¿Quién demonios contrata a semejante panda de zopencos? La doctora Haynes tindria veritables dificultats per classificar-los.
 

El geòleg pirat de la Prometheus

 
Els quatre col·legues de The Big Bang Theory: M'hi he aficionat aquest estiu i vaig per la tercera temporada. És molt divertida, innegablement, i sembla que causa furor entre els físics, malgrat la paròdia que se'n fa (altres disciplines tampoc queden molt ben parades). Diu molt al seu favor que tot un premi Nobel com George Smoot hi fes un cameo. Hi tinc una relació de (molt) amor - (poc) odi perquè no deixa de carregar-me una mica que es repeteixi el tòpic del científic encegat en la seva investigació i incapaç de mantenir relacions socials o emocionals mínimament "normals" (o, almenys, el que molts entendrien per normal). Però sent humor, sempre és més perdonable. No existeix aquest tòpic per a Haynes, però els quatre són exemples perfectes del científic friki.
 

El doctor Sheldon Cooper imitant el seu ídol Sr. Spock

 

 

Una escena esplèndida de The Big Bang Theory 

Buscant sobre el tema, he anat trobant-me diferents científics de ficció que fossin mínimament presentables: Em vénen al cap els Allan Grant i Ellen Satler de Parc Juràssic, l'Eleanor Arroway de Contact, la Hippatia d'Àgora (pels pèls), i aquí se'm comencen a acabar els arguments. Si algú encara segueix aquest blog, me'n pot suggerir més?