Més ràpids que la llum?

Una de les notícies més sorprenents dels últims temps és la d'aquests neutrins que poden haver viatjat més ràpid que la llum.
D'entrada, caldria aclarir què és un neutrí. Els neutrins van ser una especulació del gran Wolfgang Pauli que necessitava una partícula que es formés en la desintegració d'un neutró en un protó i un electró. Es van descobrir, finalment, 26 anys més tard, per un equip d'investigadors liderats per Frederick Raines (premi Nobel 40 anys més tard; si es decuiden!)
El neutrí no té càrrega elèctrica, no té color (que és la propietat que fa que les partícules subatòmiques tendeixin a unir-se entre elles amb l'anomenada interacció forta, per exemple, en el nucli atòmic), ni semblava tenir massa (actualment sembla que té la deumil·lèssima part de la d'un electró). Per tot això, no interectua gairebé gens amb la matèria.  Només es pot detectar un neutrí quan té un impacte directe sobre el nucli d'un àtom (si teniu present que el nucli d'un àtom és 1000 bilions de vegades més petit que el volum de l'àtom, us podeu imaginar com en són de poc freqüents aquests impactes).
Cada segon, com qualsevol estrella, el Sol emet una quantitat inimaginable de neutrins producte de les seves reaccions nuclears. Una petita part d'aquests neutrins, "només" uns 40.000 milions per centímetre quadrat, ens travessen cada segon; a nosaltres i qualsevol objecte, inclosa la pròpia Terra.
Altres neutrins provenen d'altres estrelles i de les nostres centrals nuclears.
Al ser tan poc amics de la interacció són molt difícils de detectar i calen aparells molt grans, que es basen habitualment en enormes piscines d'aigua i que solen ser sota terra, com el del Gran Sasso que ha detectat aquests neutrins provinents del CERN, que van travessar tranquil·lament 730 km de l'escorça terrestre, i que potser van més depressa que la llum.

El detector de neutrins del Gran Sasso, prop de Roma

Que la notícia hagi sorprès la comunitat científica no estranya, pel fet que sembla contradir un pilar fonamental de la teoria de la relativitat especial d'Albert Einstein, que és la impossibilitat que un objecte amb massa vagi més depressa que la velocitat de la llum; de fet, ni hauria d'arribar a aquesta velocitat perquè llavors la seva massa es faria infinita.
Penso que tot el que envolta aquesta notícia il·lustra algunes de les virtuts de la ciència: Per molt que Einstein sigui una gran patum, si un experiment el contradiu no ens estem de fer-ho saber; per altra banda, cal ser prudents, perquè a qualsevol experiment hi pot haver errors; han demanat a d'altres grups d'investigadors que repeteixin l'experiment per veure si alguna cosa falla, un pilar fonamental de la investigació.
Potser al final no tindran raó i Einstein, aquell gran matateories, podrà respirar tranquil en algun racó del contínuum espai-temps. Però que fascinant serà tot el que n'aprenguem!

Si no coneixíeu els blogs de la revista Investigación y Ciencia, pot ser-ne una bona oportunitat llegir aquesta entrada del José Ignacio Latorre sobre la qüestió.

Un programa de Ciències a Televisió de Catalunya

Durant anys he clamat per la presència d'un programa de divulgació científica, atractiu, però que no deixés d'explicar les coses tal com són, i emès en prime time. El més proper que tenim actualment és el Quèquicom, que s'emet cada dimecres a les 21.30 al canal 33. Sense cap gran luxe de mitjans, el programa és amè i prou rigorós. Els presentadors són dinàmics i saben explicar-se amb naturalitat i un toc de simpatia, amb metàfores prou ben triades.

Marc Boada, el polifacètic presentador en estudi del Quèquicom?

D'altra banda, la presència en el programa de científics que treballen al nostre país (ei, que en tenim uns quants!) i dels seus projectes li donen el toc acadèmic sempre necessari.
Els temes són molt variats, anant del més "nostrat" al més universal.
Teniu els videos d'aquest programa, que ja té cinc anys, al web de TV3 a la carta però és millor anar al blog del programa, on trobareu fàcilment tots els programes emesos (encara que amb més retard que al web de TV3), amb molta més informació.
Teniu molt on triar i remenar.

Una cara a un entrepà

Els humans tenim una gran necessitat de creure en fenòmens poc corrents. Si això és genètic o cultural, és quelcom que se m'escapa.

Fa poc vaig escoltar una conferència de Michael Shermer sobre aquestes qüestions. És prou divertida. Em va recordar les famoses cares de Bélmez, que fa molts anys van encendre moltes passions en aquest país i que, pel que he vist, encara duren.
La gran facilitat que tenim els humans de veure cares en els llocs més insospitats, des de la superfície de Mart als sandvitxos, és gairebé prodigiosa:

                                           La cara de Mart el 1976 (fotografiada pel Viking)

                                   La cara de Mart al segle XXI (la càmera era més bona)

       Un entrepà amb la cara de ¿la Verge Maria? Valor: 28.000 dòlars

                                          
Shermer és l'editor de la revista Skeptic, dedicada a destriar el gra de la palla en tot allò que sona científic i que molts cops no passa de pseudocientífic. Per als reacis a l'anglès, hi podeu trobar aquesta explicació en castellà, no molt ben traduïda i de fa tres anys, de per què el món no s'acabarà l'any que ve.


Un món que ja ni se sap quants cops s'hauria d'haver acabat!

Últim vídeo de Symphony of Science

Ja fa uns dies que va sortir un últim video de Symphony of science; es diu Children of Africa (The story of us) dedicat a l'evolució humana i és el primer sense Carl Sagan! Després d'una certa davallada, crec que John Boswell està retrobant el millor to. És curiós veure, com en una nova mostra de com funciona la Xarxa, una bona colla de gent estan convertint aquesta obra individual en col·lectiva. 


Aquesta serà l'última entrada fins el curs vinent. Últimament m'he apalancat massa, també pel fet de veure que, quan arriba l'estiu, la gent ja no està per gaire natures inconcebibles (cosa que trobo molt normal). Espero tornar el setembre, potser amb alguns canvis i amb forces renovades. Des d'aquí un agraíment a seguidors i comentaristes, especialment al Marc, a l'Eva (ben retrobada) i a l'Artur per la seva involuntària aportació i que s'ha convertit en l'entrada més popular.
A reveure. 

David Attenborough

No podia acabar aquesta temporada del bloc sense referir-me a un dels grans de la divulgació científica, sir David Attenborough. Attenborough ha estat tota la seva vida professional un home de la televisió, en el seu cas, sempre a la BBC, el canal públic britànic; fins i tot va a arribar sonar com a director. Les sèries que ha inspirat i presentat han estat grans èxits i s'han caracteritzat per una millora constant en les tècniques i una bona conjugació entre rigor científic i divulgació, utilitzant exemples ben variats per explicar els éssers vius. A les sèries d'Attenborough no hi ha animals estrella, tots són protagonistes en la seva unicitat.

David Attenborough, amb la seva inseparable camisa blau cel i una iguana

Ha rebut infinitat de distincions; una de les més curioses, el Premio Príncipe de Asturias del 2009 de Ciències Socials, per la seva feina divulgadora, ja que no destaca per la seva investigació científica.
Vaig descobrir Attenborough fa molts anys, amb una sèrie que van fer a Televisió Espanyola que es deia "La vida a prueba" (The trials of life). En aquesta sèrie s'expliquen les bases del comportament animal, cada capítol dedicat a una prova de la vida: El naixement, el creixement, l'aparellament, les relacions amb els congèneres, amb les altres espècies,... Ja té 21 anys però no ha perdut interès. Després ha presentat altres sèries més especialitzades, totes d'una gran qualitat. A la mediateca de l'escola hi ha actualment dos dels seus programes: el que va dedicar a Darwin fa dos anys (i que també podeu trobar a DocuCiencia) i un molt curiós en el que intenta aclarir per què ens agrada tant la música als humans; a partir del setembre hi haurà, a més, l'última sèrie que va dedicar a la "vida", sobre els Amfibis i els Rèptils ("La vida a sangre fría")
Attenborough presenta els seus programes amb una joia gairebé juvenil, tot ganyotes i entusiasme, entusiasme que sap transmetre fins i tot ara que ja passa de llarg dels vuitanta anys. Si no us fa por l'anglès, podeu fer un tast d'aquest entusiasme en aquest web de la BBC; em permeto recomanar un parell de clàssics de les meves classes: Les rates talp (mole rats) que trobareu a Eusocial; i l'ocell lira (superb lyrebird).

Visita a Can Ruti

Dijous passat, dia de revetlla, vam poder visitar l'IrsiCaixa, el laboratori de l'Hospital Germans Trias i Pujol (conegut popularment com a Can Ruti). La visita, que es va realitzar gràcies a l'amabilitat del doctor Clotet, va ser voluntària pel fet de ser fora del calendari escolar. Van venir el 40% dels estudiants de Biologia de segon d'aquest any (o sigui, quatre) i crec que va ser molt profitosa.
Ens va ensenyar les instal·lacions el doctor Roger Paredes, de l'equip de l'IrsiCaixa, que ens va fer una interessant i amena exposició de la feina que s'hi fa, de la història del laboratori, de les relacions entre les institucions públiques i l'empresa privada i de la seva visió de la investigació científica en general. Aquí teniu un enllaç sobre les investigacions en les que participa el doctor Paredes.

El doctor Paredes explicant-nos els laboratoris


Una de les afirmacions del doctor Paredes que vaig trobar més sorprenents va ser la de que la vacuna de la SIDA és la primera que realment s'està buscant amb un enfoc realment científic. Les altres sembla que han estat més el fruit del clàssic "joc" de l'assaig i error. La principal dificultat que sembla tenir l'obtenció de la vacuna prové del fet que aquestes estimulen el sistema immunitari, que és precisament el que el virus necessita per prosperar.
Per tant, cal trobar un enfoc diferent a l'habitual.
Potser aquest enfoc tindrà alguna cosa a veure amb la teoria del caos, teoria que va suscitar un diàleg entre el doctor Paredes i el Marc, un dels habituals comentaristes d'aquest blog.

Al fons es veu la zona P3 dels laboratoris, a la qual només es pot entrar amb mesures de seguretat, com mascareta i guants, tant per impedir les infeccions del que hi treballen com la contaminació de les mostres.



Sigui com sigui, sembla que en qüestions d'epidèmies i dels seus tractaments, l'ús de les Matemàtiques és decisiu.

El grup a la sortida de Can Ruti

Nou video de Symphony of Science subtitulat

Avui he penjat al Youtube el setè video de Symphony of Science subtitulat, "Una onada de raó". No és dels millors però té el seu què, amb l'aparició estel·lar de Bertrand Russell, gran filòsof i matemàtic.
Ara que acaba el curs i estic més lliure miraré de traduir i subtitular aviat els dos que falten.