Els Nobel de medicina

Ja vaig parlar fa un temps en aquest blog (que encara no sé molt bé com aguanto) dels premis Nobel relacionats amb Espanya (o com li vulgueu dir a aquest país que ens envolta). Vaig dir en l'entrada dedicada a Ramón y Cajal, que em dedicaria a l'estudi del Nobels atorgats fins ara.

Cal dir que això del Premi Nobel té el seu intríngulis. En principi, els de ciències es donaven a personatges que haguessin fet un important descobriment en l'any anterior. Això va dur a algunes errades històriques; en ciència, molts cops, és difícil calibrar la importància d'un descobriment fins que no han passat força anys.
Per això les presses no són bones conselleres i alguns nobels de Medicina han estat atorgats a investigadors polèmics com Johannes Fibiger o, encara més, Egas Moniz.
Això s'ha anat arreglant amb els anys i es sol esperar més temps, amb el perill que l'investigador mori abans que no se'l reconegui. 
Per altra banda, sembla força cínic, però la mort d'alguns investigadors ha solucionat algun problema. Com que el premi només pot ser atorgat a un màxim de tres persones, algunes han quedat fora en morir però han permès el premi a tres col·legues. Segurament és el cas de Rosalind Franklin, una de les grans oblidades del descobriment de l'estructura del DNA.

Rosalind Franklin amb posat de científica

Amb tots els seus defectes, ni que sigui per la fama, els nobel ens poden donar una idea aproximada del nivell de la ciència d'un país.

Els últims temps, en estones perdudes, m'he dedicat als de Medicina i Fisiologia. He separat els científics segons l'estat en el qual van néixer, aquell en el que van rebre el títol de metge o el doctorat i, finalment, l'estat en el que treballaven quan van fer el descobriment que els va dur al Nobel. Les fonts d'informació principals han estat el propi web de la Fundació Nobel i la viquipèdia.
Quan dic estat, tinc present aquell que existia en aquells moments, encara que ja no existeixi. Així apareix sovint l'Imperi Austrohunagrès, per exemple. Només he fet l'excepció amb algunes colònies, com l'Índia.

No he estat del tot exhaustiu i pot haver alguns errors (a vegades costa molt esbrinar el tercer apartat) però espero que us doni una idea general.

LLOC DE NAIXEMENT:

El país de naixement pot ser una qüestió molt anecdòtica. Alguns nobel van emigrar quan eren nens; en això han influït força les guerres que han massacrat Europa. Per tant, no ho considero massa important.
Si ens fixem en aquest aspecte i fem una classificació dels 10 primers, seria:

Estats Units		67
Regne Unit		27
Alemanya		18
França		12
Àustria-Hongria		10
Austràlia		7
Suècia		7
Suïssa		6
Rússia		5
Canadà		4
Dinamarca		4
Itàlia		4

Com veieu, degut a l'empat, hi ha 12 països. Els Estats Units arrasen, com era d'esperar. Cal destacar que la immensa majoria de nordamericans han fet carrera al seu país, molts d'ells sense moure's a d'altres llocs del Món, confirmant la potència de la ciència de l'oncle Sam. 

Destaca el cinquè lloc de l'extint Imperi Austrohungarès i el novè de l'imperi rus (cap nascut a la Unió Soviètica va guanyar el Nobel de medicina). També s'ha de dir que tots els alemanys són nascuts a l'Alemanya d'abans de la partició (i falten cinc nascuts en estats d'abans de la Unificació del 1871, com el gran Robert Koch).

Koch barallant-se amb el seu microscopi

Espanya seria al 15è lloc, empatada amb Argentina, Holanda, el Japó i Prússia (un altre estat prealemany).

Se'm va acudir també anotar a quines ciutats van néixer els premiats. La classificació és la següent:

Nova York		16
Londres		7
París		5
Viena		5
Berlin		3
Chicago		3
Adelaida		2
Baltimore		2
Budapest		2
Estocolm		2
Hartford		2
Munich		2
New Haven		2
Praga		2
Stuttgart		2
Torí		2
Uppsala		2

O sigui, que Nova York podria ser una potència mundial per ella mateixa. Les nordamericanes New Haven i Hartford, les dues actualment de poc més de cent mil habitants, tenen l'honor de tenir dos premiats, el mateix que Uppsala, encara que Suècia pesa potser una mica massa en els premis.

LLOC D'OBTENCIÓ DEL TÍTOL DE MEDICINA O DEL DOCTORAT:

La Universitat on s'han cursat els estudis quan un és jove ha d'haver influït força més en la capacitació dels futurs nobels. Per això, considero la següent classificació molt més rellevant:

Estats Units		76
Regne Unit		33
Alemanya		14
França		12
Suècia		7
Suïssa		7
Àustria-Hongria		6
Austràlia		5
Canadà		5
Dinamarca		5
RF Alemanya		5

Com veieu, és força similar a l'anterior, amb la lògica davallada de l'Imperi Austrohungarès i l'ascens de la República Federal Alemanya com a reflex del pas del temps. En destacaria l'important augment de nordamericans i britànics. Espanya ocuparia el 15è lloc, empatada amb Rússia i Txecoslovàquia. La Unió Soviètica tampoc apareix, ni apareixerà en la següent.

Potser algun dia faig un rànquing de les universitats, que també seria interessant.

LLOC ON ES VAN FER LES INVESTIGACIONS QUE VAN DUR AL NOBEL:

Aquesta ha estat la part més difícil, Ningú arriba a un resultat d'un dia per l'altre i alguns investigadors s'han bellugat molt. La informació que he utilitzat no sempre ho deixa clar i, a vegades, he tirat més aviat d'intuició.

La classificació seria la següent:

Estats Units		95
Regne Unit		31
Alemanya		11
França		11
Austràlia		7
RF Alemanya		7
Suècia		7
Suïssa		7
Dinamarca		4
Àustria-Hongria		3
Bèlgica		3
Canadà		3

El pol d'atracció dels Estats Units, com veieu, és tremendament poderós. Hem passat de 67 nascuts a 95 investigadors als USA (entre ells, és clar, Severo Ochoa). El Regne Unit ha davallat un pelet davant el cosí americà, però segueix sent important; tampoc alemanys o francesos prosperen. Per a mi destaca especialment el cas d'Austràlia que ha donat grans investigadors que han fet la feina al seu país, país que no posaríem fàcilment en una llista de potències investigadores. Per primer cop apareix Bèlgica, encara que ha perdut un investigador de la classificació anterior perquè van ser quatre els que es van titular a universitats belgues.

I Espanya? Doncs, donat que l'únic que va guanyar el nobel treballant aquí va ser, com no, Cajal, ocupa un honrós 16è lloc empatada amb cinc països: Argentina, Àustria, Itàlia, Japó i Portugal. Clar que darrera ja no hi ha ningú més.

Qui eren tots aquests nobels?

Haig de confessar que a molts no els coneixia i a d'altres només vagament. Alguns són figures incontestables de la ciència i d'altres personatges més grisos o, com ja hem dit, controvertits.

Alguns dels més coneguts o reconeguts en diferents llistes d'investigadors influents serien, per ordre estrictament cronològic del premi: 

1904: Ivan Pàvlov (1849 - 1936): Qui va descriure un dels mecanismes psicològics bàsics, el condicionament.

1905: Robert Koch (1843 - 1910): Que va descobrir els bacteris de la tuberculosi i el còlera i va establir les bases de la Microbiologia moderna.

1908: Paul Ehrlich (1854 - 1915): Va fer un munt de descobriments, entre ells el del primer medicament útil contra la sífilis i els primers sèrums antibacteris.

1923: Frederick Banting (1891 - 1941): Codescobridor de la insulina.

1929: Frederick Hopkins (1861 - 1947): Un dels primers descobridors de les vitamines.

1930: Karl Landsteiner (1868 - 1943): Descobridor dels grups sanguinis.

1933. Thomas Hunt Morgan (1866 - 1945): Que va establir l'herència en els cromosomes.

1945: Alexander Fleming (1881 - 1955): Descobridor de la penicil·lina.

1952: Selman Waksman (1888 - 1973): Descobridor de l'estreptomicina, un altre important antibiòtic.

1962: James Watson (1928 - ) i Francis Crick (1916 - 2004): Codescobridors de l'estructura de la molècula del DNA.

1968: Hard Gobin Korana (1922 - 2011): Un dels descobridors del codi genètic.

1969: Max Delbrück (1906 - 1981): Un dels iniciadors de la genètica bacteriana.

1973: Konrad Lorenz (1903 - 1989): Un dels pares de l'etologia, l'estudi del comportament animal.

1983: Barbara McClintock (1902 - 1992): Descobridora dels transposons, gens capaços de desplaçar-se d'un lloc a l'altre del genoma.

Barbara McClintock, enorme pionera

1988: Gertrude Elion (1918 - 1999): Iniciadora de la farmacologia moderna i inventora, entre molts d'altres medicaments, de l'aciclovir (que alguns haureu utilitzat contra l'herpes).

Des d'aquest humil racó, un reconeixement a tots ells.

I una celebració:

Robin Warren i Barry Marshall, guanyadors el 2005; Marshall es va jugar l'estómac per descobrir l'origen bacteriològic de les úlceres i les gastritis.

L'origen de la moral

Segons els diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, es defineix moral com "Que concerneix els costums, els actes i els pensaments humans respecte a llur bonesa o malesa. Les qualitats morals i les qualitats físiques." 
Durant segles, sinó mil·lenis, la bonesa o malesa dels actes i pensaments humans ha preocupat als propis humans.
Amb el temps, però, allò que semblava patrimoni d'estudi de la filosofia i la religió s'ha anat incorporant a la ciència, com tantes altres coses.

Durant segles, sinó mil·lenis, semblava que la moral era un dels trets que ens definien com a humans. Els últims anys, però, diferents investigadors han anat entenent que també en la resta d'animals també hi ha una moral, almenys incipient i, que en molts casos (especialment si parlem de Primats) és molt semblant a la nostra.

Un dels principals investigadors en aquest camp és Frans de Waal, holandès afincat als Estats Units (actualment prop d'Atlanta). 
De Waal investiga l'empatia i la simpatia en els primats; té molta obra editada en castellà que no us puc recomanar perquè no la conec però amb el que he vist d'ell en aquesta conferència TED:

i en aquest Redes, promet molt.

Molta gent pensa que els animals, especialment les mascotes, s'assemblen molts a nosaltres; més aviat, és al contrari, som nosaltres els que ens assemblem a ells.

Per cert, Frans de Waal va guanyar el premi IgNobel, aquesta esplèndida autopresa de pèl del món acadèmic, per un bonic treball sobre com els ximpanzés reconeixen el cul dels seus congèneres.

Altres investigadors intenten aprendre més específicament del comportament humà. Entre ells, és interessant Dan Ariely, que es centra en la irracionalitat del comportament, especialment en l'enrevessat i molt emocional món de les finances.

En aquesta conferència ens explica com actua la gent fent trampes, un tema que en l'actual situació econòmica, lliga perfectament psicologia i economia:

I, finalment, aquesta altra TED de Jonathan Haidt, sobre els valors que imperen en els diferents pensaments polítics. Molt interessant (aquesta no l'he pogut penjar i cal clicar l'enllaç anterior).

La moral, una altra de les fascinants construccions del cervell humà, aquest òrgan tan improbable.

Robots exploradors

Després de més de 70 entrades, em vaig adonar que pràcticament no havia dedicat res al Curiosity, apart d'una referència al seu preu en la dedicada a Neil Armstrong. Així que som-hi, que ja tocava.

Aquest vehicle, que és la part més visible de la missió MSL (Mars Science Laboratory) de la NASA, està revolucionant a ritme prudent el coneixement que tenim de Mart. Encara que alguns pensen equivocadament que està buscant vida al planeta roig, de moment ja ens ha indicat l'alta probabilitat que en tingués les condicions adequades fa uns quants milers de milions d'anys, que no és poca cosa. Teniu una entrada a la Wikipèdia, força completa, on s'especifiquen els objectius reals de la missió, que s'esperava que durés dos anys però com que està anant tan bé s'allargarà indefinidament. Si tenim present que l'Opportunity, el rover que va aterrar a Mart fa 9 anys (36 cops el temps que havia de durar la missió) encara segueix en actiu, l'expectativa de 55 anys (!) que li donen al Curiosity no sembla molt agosarada.

Retrat de família dels robots marcians

De moment, ja ha descobert roques clarament formades en aigua líquida i tots els elements bàsics per a la formació de la vida (carboni, hidrogen, oxigen, nitrogen, fòsfor i sofre). Per altra banda, ha estat el primer aparell capaç de perforar la superfície d'un altre planeta, com podeu veure en el següent vídeo:

Les càmeres de Curiosity ens han revelat amb un detall astorador com és la superfície de Mart, us recomano especialment aquest enllaç amb una panoràmica brutal des del seu lloc d'aterratge, que per cert s'anomena Bradbury, en honor al genial escriptor de les Cròniques marcianes.

Acabo amb una sèrie d'enllaços i vídeos que em semblen prou valuosos:

- L'entrada de la nau a Mart, narrada per Will Wheaton, l'arxienemic de Sheldon Cooper.

- El Facebook i el Twitter del Curiosity, que sembla que, encara que sigui un simple robot, no pot evitar les xarxes socials.

- Una entrevista al cap de guiatge, fàcil d'entendre perquè és argentí.

- Per què val la pena l'exploració espacial i una comparació entre el què costa l'espai i els rescats bancaris.

- El seguiment de la missió que fa un diari peruà.

- I, finalment, aquest vídeo que ens explica per què ja no hi ha aigua a Mart:

David Jou

L'entrada d'avui està dedicada a una persona a la que amb prou feines conec. L'he retrobada mig de casualitat, quan en una conversa amb un dels estudiants de màster que en aquests moments rejoveneixen la nostra escola, ha sorgit el nom de David Jou, físic i poeta.

David Jou, científic i poeta

He tingut molt poca relació amb ell; sabia des de feia anys que era un físic que també publicava poesia però el vaig redescobrir fa dos cursos en una conferència dels dissabtes de la física que organitza la UAB. Una conferència fascinant, malgrat no ser un gran orador, sobre la física de les màquines cel·lulars; Jou va demostrar en aquesta conferència una varietat de coneixements que em va aclaparar.
El curs passat, en unes jornades sobre l'ensenyament de la Biologia, David Bueno va incloure en la seva conferència de comiat un poema de David Jou, que em va semblar magnífic, sobre l'especiació. Jou toca, doncs, totes les tecles, tant les de la seva disciplina com les de les altres.

Hi ha força material de Jou a Internet, tant de la seva faceta divulgadora com de la seva faceta poètica.

De la primera, tenim, per exemple, aquesta entrevista a la 2 de RTVE i aquesta ponència a l'auditori d'un banc del nom del qual prefereixo no recordar-ne el nom; les dues es relacionen amb una obra publicada fa un parell d'anys: "Cerebro y Universo: dos cosmologías"; en elles es mostra en poc temps la seva vasta cultura.

De la segona, hi ha diversos blogs on es mostren alguns dels seus poemes, per exemple aquest blog escolar i aquest web cultural mallorquí. 
En destaco el següent poema, on ens presenta el seu amor per la Física:

Física

Com puc dir-ne fredor si m’ha encès tan sovint, 
si tants cops m’ha inundat de desig i de vida, 
si m’ha fos al seu foc –la raó feta instint-
i m’ha obert tot un món amb tan sols un bolígraf?

Si m’ha unit a la Terra, a la Lluna, als estels 
tot fent llei calculable una força intangible, 
si, en donar equacions a la llum, m’ha permès
resumir-ne els secrets en un joc de sis signes,

si entre el món i els sentits hi ha posat la riquesa 
de preguntes, matisos, raons, teories, 
si d’això me n’ha fet llibertat i bellesa 
i m’ha fet habitar plenituds i vertígens, 

si m’ha estat un llenguatge per dir l’infinit,
si m’ha dit amb pocs mots unes lleis tan fructíferes, 
si s’ha fet una part tan profunda de mi, 
com puc dir-ne fredor, de la física?

Biomedicina catalana

He descobert per casualitat un reportatge de TV3 dins del programa "Sense ficció" (del que ja vaig tractar en parlar del doctor Broggi). Es diu "Lluitant per la vida", es va emetre el passat 11 de desembre i ens parla de la història i l'actualitat de la investigació biològica i mèdica a Catalunya.
El programa es relaciona amb el centenari de la Societat Catalana de Biologia i hi apareixen des de velles glòries dels temps més heroics a investigadors punters d'avui en dia.
D'alguns d'ells se n'ha parlat en aquest blog, a vegades potser només de resquitllada. És el cas de Jaume Bertranpetit, Bonaventura Clotet, Fàtima Bosch, Josep Trueta, Moisès Broggi, August Pi i Sunyer i Santiago Ramón y Cajal (que, evidentment, no era català però va treballar a Barcelona una temporada).
Amb d'altres he tingut tractes indirectes: He assistit fa poc a una esplèndida conferència "Ciència fàcil" de Roderic Guigó sobre el genoma humà; també, ja fa anys, a una de Pere Puidomènech sobre vegetals transgènics al Cosmocaixa; i el David Bueno és el capo benèvol de la prova de "sele" de Biologia des de fa uns anys.


El reportatge es centra molt en els personatges, una mica menys en les institucions públiques i un xic en la iniciativa privada (no sorprèn perquè tendeix a ser poca; apareixen dues empreses: els clàssics Laboratoris Esteve, una "pèrfida" multinacional farmacèutica catalana que col·labora en la recerca d'una vacuna contra la SIDA; i Oryzon, una jove empresa de biotecnologia, fundada fa 13 anys per antics investigadors universitaris (el que s'anomena una spin off) que investiga sobre el càncer.

Els temes bàsics són tres: la genètica, la biomedicina i l'ecologia, tres branques en les que Catalunya ha excel·lit al llarg del temps.

El gran Ramon Margalef, un dels pioners de l'ecologia a nivell mundial

Manel Esteller, as modern de l'epigenètica

Entenc que, tractant-se d'un centenari, el to sigui bastant hagiogràfic. No posaré cap pega als investigadors que hi apareixen, que prou fan en un país com el nostre on la investigació ha estat habitualment la parenta pobra dels pressupostos públics i privats; però precisament trobo que acaba donant la sensació que tot va de perles, ara que els euros van tant de baixa.

Tot i això, penso que val la pena que us el mireu, sobretot si no coneixeu molt el tema; alguns moments paguen prou la pena.

Per altra banda, tafanejant sobre l'empresa Oryzon m'he trobat aquesta conferència del seu fundador Carlos Buesa que he trobat prou interessant (llàstima que la realització no ens ensenya la presentació). 
Quan compara el finançament de les empreses biotecnològiques americanes i catalanes, esparvera.

Faunes fantàstiques

He redescobert recentment (i ampliat) l'obra de Dougal Dixon. Dougal Dixon és paleontòleg i autor de molts llibres de divulgació, tant per a grans com per a petits.

Conservo com un tresor (perquè fa temps que és descatalogat) Después del hombre. Una zoología del futuro, obra del 1981 en la que Dixon imagina com podrien ser els animals 50 milions d'anys després de la desaparició dels humans, en un futur no massa llunyà, per la manca de recursos. Evidentment, qualsevol que sàpiga d'evolució entendrà que és impossible predir el futur; el què buscava Dixon era il·lustrar-nos, amb exemples que criden l'atenció, sobre com funciona l'evolució. 

La portada de l'edició espanyola

Aquest "miracle" que és Internet fa que puguem gaudir de la pseudofauna de Dixon en aquest enllaç; i recomano no només mirar-lo (les representacions són petites obres d'art) sinó també llegir-ne els textos (en anglès, això sí) que els acompanyen, que són en molts casos deliciosos.

La paramusaranya, un dels meus preferits

Però Dixon no va aturar la imaginació i, en anys posteriors, va publicar dues altres delícies a cada qual més delirant. Les he descobert recentment i m'agradaria compartir-les amb vosaltres. Una és The new dinosaurs. An alternative evolution, on imagina com hauria pogut ser l'evolució dels dinosaures si no hagués impactat el meteorit de Chicxulub i, la indescriptible Man after man. An anthropology of the future, on descriu una futura evolució humana on es combinen una primerenca transformació biotecnològica i una posterior radiació evolutiva a partir d'aquí.

El cribrum: Dinosaure o flamenc?

I un futur humà adaptat a la vida a l'espai

Els llibres de Dixon em fan pensar en tants i tants animals misteriosos que molts pensen haver descobert al llarg dels anys, des de l'arxiconegut Nessie als pseudohumans com el Ieti o el Bigfoot. Com és que havent-hi l'enorme varietat d'animals que hi ha a la Terra, mai sembla que en tinguem prou?

Aquesta disciplina pseudocientífica s'anomena criptobiologia i va ser parodiada amb molta conya i, em sembla a mi, molt d'encant, per Joan Fontcuberta, un fotògraf català aficionat a recrear la realitat.

El 1987, Fontcuberta va exposar, amb Pere Formiguera,  "Fauna secreta", un deliciós recull d'animals dissecats, fotografies i diaris del prestigiós naturalista alemany Dr. Peter Ameisenhaufer, tots ells inventats. L'exposició, que en el seu moment vaig poder gaudir al MNAC, era perfectament versemblant. Aquí teniu un parell d'exemples dels animals del Dr. Ameisenhaufer:

Centaurus neandertalensis

Un esbós al quadern de camp de Solenoglypha polipodida

Fontcuberta, amb la seva obra com a fotògraf vol incidir en el dubte sobre el que veiem. No ens podem refiar de tot el que veiem a les fotos; en aquesta època tan digitalitzada, evidentment, més que mai.

Per acabar, no us perdeu el següent vídeo. Una altra exposició de Fontcuberta, Sputnik, del 1997, tractava de la misteriosa desaparició del cosmonauta soviètic Ivan Stochnikov (traducció literal del nom del fotògraf) i la seva acompanyant, la gossa Kloka, a la Soyuz 2 l'any 1968. El cosmonauta és el propi Fontcuberta i tot és un muntatge ben divertit aprofitant el clàssic secretisme soviètic.

Així és com van tractar aquest tema al programa Cuarto Milenio. Inenarrable:

Com diu un dels comentaristes al Youtube, veritable periodisme d'investigació. Aquí teniu una entrevista a Foncuberta on, entre altres temes, es parla de la qüestió.

Dos centenaris ens deixen

Els últims dies de l'any ens deixaven la notícia de la mort de dues personalitats que tenien alguns punts en comú. Tots dos eren més que centenaris, tots dos van patir per culpa dels feixismes dels anys 30 i tots dos eren persones d'una gran personalitat.

Rita Levi-Montalcini va néixer a Torí el 22 d'abril de 1909 (tenia per tant 103 anys en el moment de la seva mort). Criada en un ambient intel·lectual, l'època era la que era i va poder estudiar medicina malgrat les reticències del seu pare. Va tenir com a companys a dos grans futurs investigadors, Salvador Luria i Renato Dulbecco, que com ella van acabar rebent anys més tard el Nobel. Tots tres van ser deixebles a la facultat de Giuseppe Levi, històleg que segons sembla va ser un gran inspirador de vocacions.

Rita Levi-Montalcini, infatigable investigadora

D'origen jueu, les lleis racials de l'Itàlia de Mussolini li van impedir dedicar-se oficialment a la seva professió i va haver de muntar un petit laboratori a la seva habitació per poder investigar. Acabada la guerra va marxar als Estats Units on va acabar treballant durant molts anys i on va descobrir el NGF (factor de creixement nerviós), proteïna vital per a l'estructuració i el manteniment del sistema nerviós durant la fase embrionària, actuant també durant l'edat adulta. Va ser la primera molècula que es va descobrir amb aquesta funció, tan important per al desenvolupament de l'embrió.

Va rebre el Nobel, amb el seu col·lega Stanley Cohen, 39 anys després del descobriment. Déu-n'hi-do! Però ja ha quedat clar que a la vida de Rita Levi-Montalcini hi ha hagut temps de sobres per a tot.

No va voler casar-se ni tenir fills; ho considerava una interferència per a la seva tasca com a investigadora. Segur que en aquells temps ho era més que ara.

Teniu una entrevista a Rita Levi-Montalcini de fa uns anys feta per TVE, on es repassa la seva obra i la seva personalitat en el següent document.

Moisès Broggi va néixer a Barcelona el 18 de maig de 1908 (tenia doncs, en el moment de morir, 104 anys). Es va llicenciar en medicina el 1931, en aquella Barcelona dels anys 30 que va donar metges tant esplèndids com August Pi  i Sunyer o Josep Trueta. Hàbil i innovador cirurgià, durant la guerra va ser metge de campanya i, malgrat que no es va significar políticament, el règim franquista el va inhabilitar per a l'exercici en la medicina pública, havent-se de dedicar només a la medicina privada.

El Moisès Broggi cirurgià militar i el més recent

Apart de la pràctica mèdica estricta, cal destacar que Broggi també va rebre indirectament el Nobel, en aquest cas de la Pau, pel fet de ser fundador de l'Associació Internacional de Metges per a la prevenció de la Guerra Nuclear. (IPPNW), associació creada el 1980 principalment per facultatius nord americans i soviètics, especialment preocupats per les catastròfiques conseqüències mèdiques d'una possible conflagració nuclear.  

Teniu una interessant semblança de Moisès Broggi en el següent vídeo, del programa Sense ficció de TV3.

I, per acabar, un bon article de Joana Bonet sobre la vitalitat d'alguns ancians.

No diré allò, que he arribat a sentir, d'una pèrdua irreperable; la mort sempre és irreparable però ho sembla menys quan és el final de vides tan llargues i fecundes,

Des d'aquí el meu profund respecte i que descansin en pau.