Amb una mica de retard però...
... potser ha valgut la pena.
Acaba d'aparèixer l'últim video de Symphony of science, Onward to the edge, dedicat a l'exploració espacial. Espero tenir prou esma per traduir i subtitular els que em falten algun dia!
Però en el correu que he rebut, hi havia la referència a un altre projecte que també combina ciència i música: The Sagan series: basat en textos recitats pel propi Carl Sagan (amb aquella cadència seva tan poètica) en audiollibres, música de diverosos autors i imatges de diverses fonts molt ben editades; són un tribut a qui hauria de ser considerat un dels més grans pensadors del segle XX.
No us perdeu aquestes peces, especialment (per al meu gust) A Reassuring Fable i Gift of Apollo.
dijous, 10 de novembre del 2011
divendres, 28 d’octubre del 2011
Una mica de màgia i humor
Els il·lusionistes són neurocientífics en potència i col·laboren sovint amb ells; amb els seus trucs tenen la traça de demostrar que corre molt personatge pel món amb ganes d'enganyar-nos. Aquest cop m'enrotllo poc i us deixo amb aquesta perla de les conferències TED.
Que us ho passeu bé!
Que us ho passeu bé!
divendres, 21 d’octubre del 2011
Una catedral a l'interior de la Terra
En un lloc perdut del desert mexicà, hi ha una de les maravelles naturals més esplèndides que ens ha deparat el nostre planeta. Descoberta accidentalment per uns miners, la Cueva de los Cristales de Naica, a l'estat de Chihuahua, és un exemple més de com la Natura no para de sorprendre'ns.
 |
| Un detall de la Cueva de los Cristales |
Hem pogut veure aquesta cova gràcies a que l'explotació minera propera ha anat drenant l'aigua de l'indret, aigua termal en la que es van formar els cristalls. És per això que el dia en què la mina ja no sigui rendible, es deixarà de drenar l'aigua i la cova tornarà a quedar submergida, cosa que impedirà la seva exploració però permetrà el creixement, de nou, dels cristalls.
El lloc és especialment insalubre: unes temperatures de més de 40 ºC i una humitat de pràcticament el 100% n'impedeixen l'exploració durant gaire estona si no és amb aquests vestits que veieu a la foto i que permeten ser-hi durant uns tres quarts d'hora.
Els primers exploradors van ser un equip italià, dirigit pel físic Giovanni Badino i l'espeleòleg Tullio Bernabei, que més tard es van associar amb mexicans per crear el Proyecto Naica, un projecte en el que intervenen científics, exploradors i documentalistes.
Un documental del Discovery Channel sobre Naica
Properes a la Cueva de los Cristales, n'hi ha d'altres, totes amb estructures diferents, d'entre les que destaca, al meu entendre, la Cueva de las Velas: al contrari que a l'anterior, aquí les estructures, que s'han format un cop drenada l'aigua, són d'una delicadesa extraordinària, fines com agulles de gel.
 |
| Un detall de la Cueva de las Velas |
El temps se'ls acaba però, sigui com sigui, la Natura ens haurà mostrat un cop més com n'és d'inconcebible.
divendres, 14 d’octubre del 2011
Ciència i pseudociència
Els últims dies m'he creuat de diferents formes amb allò que s'anomena habitualment pseudociència. Primer, un llibre que vaig trobar al Vapor Vell, Por què creemos en cosas raras, de Michael Shermer, del qual en vam poder conèixer les idees a l'entrada "Una cara a un entrepà"; el llibre em va inspirar per provar un experiment de telepatia a classe, que va donar un resultat una mica anormal (i que si haguéssim fet bona ciència i haguéssim tingut temps, hauríem d'haver repetit).
Després, dimecres passat un bon Quèquicom dedicat a l'homeopatia; i, finalment, aquest Escépticos que he descobert avui i que tracta de l'astrologia (i que també m'ha inspirat per fer alguna classe algun dia).
Més d'un cop i de dos, he sentit a persones que justificaven les seves creences en aquest tipus de disciplines tot dient: "La ciència no ho pot explicar tot"; és segur que la ciència, actualment no ho pot explicar tot perquè si ho hagués fet, ja hauria desaparegut com a tal; la ciència es dedica a buscar explicacions a aquells fenòmens per als que no tenim explicació; el que cal aclarir primer és si tals fenòmens són reals o no, però.
La ciència tampoc sembla probable que mai ho pugui explicar tot però si tenim present que ha averiguat força sobre l'origen de l'Univers, de la vida i de l'ésser humà i sobre l'estructura de la matèria i de l'energia en poc més de 400 anys d'existència com a tal, bé, deixem-li més temps i ja veurem de què és capaç.
Com diu el propi Michael Shermer, la ciència és la millor eina que mai s'ha inventat per entendre com funciona el món; i, si en coneixeu una altra, presenteu-me-la, siusplau!
Alguns acusen els científics de ser dogmàtics amb la "veritat" científica; no dubto que alguns ho siguin, bàsicament perquè són humans. Però què em dirieu d'unes disciplines, com l'astrologia o l'homeopatia, que no han canviat pràcticament els seus plantejaments des del seu inici i que no sembla possible que se'ls replantegin si les proves hi estan en contra?
Com deia Hipàtia a la pel·lícula d'Amenábar: "Tu no qüestiones el que creus; jo ho haig de fer".
Aquesta és l'essència de la ciència i, per sort, molts bons científics no ho obliden.
Després, dimecres passat un bon Quèquicom dedicat a l'homeopatia; i, finalment, aquest Escépticos que he descobert avui i que tracta de l'astrologia (i que també m'ha inspirat per fer alguna classe algun dia).
Més d'un cop i de dos, he sentit a persones que justificaven les seves creences en aquest tipus de disciplines tot dient: "La ciència no ho pot explicar tot"; és segur que la ciència, actualment no ho pot explicar tot perquè si ho hagués fet, ja hauria desaparegut com a tal; la ciència es dedica a buscar explicacions a aquells fenòmens per als que no tenim explicació; el que cal aclarir primer és si tals fenòmens són reals o no, però.
La ciència tampoc sembla probable que mai ho pugui explicar tot però si tenim present que ha averiguat força sobre l'origen de l'Univers, de la vida i de l'ésser humà i sobre l'estructura de la matèria i de l'energia en poc més de 400 anys d'existència com a tal, bé, deixem-li més temps i ja veurem de què és capaç.
Com diu el propi Michael Shermer, la ciència és la millor eina que mai s'ha inventat per entendre com funciona el món; i, si en coneixeu una altra, presenteu-me-la, siusplau!
Alguns acusen els científics de ser dogmàtics amb la "veritat" científica; no dubto que alguns ho siguin, bàsicament perquè són humans. Però què em dirieu d'unes disciplines, com l'astrologia o l'homeopatia, que no han canviat pràcticament els seus plantejaments des del seu inici i que no sembla possible que se'ls replantegin si les proves hi estan en contra?
Aquesta és l'essència de la ciència i, per sort, molts bons científics no ho obliden.
dilluns, 10 d’octubre del 2011
Un final relliscós
La setmana passada es van concedir els premis Nobel de ciències. El de Física tracta d'un fenomen prou extraordinari: l'expansió accelerada de l'univers. Els científics que la van descobrir, com passa tants cops, no pensaven que això fos possible.
Es tractava de dos equips que miraven de fer un mapa de l'Univers llunyà utilitzant la llum d'unes supernoves (explosions d'estrelles) especials. Tots dos equips van arribar a la mateixa conclusió: L'Univers s'està expandint, com ja sabíem, però cada cop ho fa més ràpid.
Sembla absurd que si l'Univers va començar amb un Big Bang s'estigui produint aquest fet; sembla que aquesta expansió, un cop passat el primer impuls, s'hauria d'anar frenant. De fet, el debat estava en si la gravetat tindria prou capacitat d'atracció per a què tota la matèria es tornés a reunir (el Big Crunch) o no.
La raó d'aquesta acceleració de l'expansió és desconeguda; els astrofísics parlen d'una energia fosca sobre la que s'especula molt però no se'n sap gran cosa. Un altre gran misteri més que s'intentarà resoldre!
Ara seré una mica dolent: Vaig saber d'aquest premi per les notícies del Canal 3/24. La notícia acabava dient que, segons els estudis d'aquests físics, l'Univers acabaria sent gel. Em vaig quedar estupefacte: Gel? L'univers s'expandeix acceleradament i acaba convertint-se en gel? Gel d'aigua o de què? D'on surt la matèria per fer aquest gel, de l'energia fosca (per la famosa fòrmula d'Einstein que relaciona matèria amb energia)?
Pensant que potser sabia encara menys Física del que em pensava, vaig accedir al web dels propis Premis Nobel; per sort tenen una explicació pensada per al gran públic sobre el fenomen. Comença amb un poema de Robert Frost i un comentari:
What is the fate of the Universe? Probably it will end in ice if we are to believe this year’s Nobel Laureates.
"Alguns diuen que el món acabarà en foc;
alguns diuen que en gel..."
Quin és el destí de l'Univers? Probablement acabarà en gel si hem de creure els premiats amb el Nobel d'aquest any.
I ja està! Aquesta és tota la referència que hi ha sobre el gel: Una metàfora!
Sí que, donada la seva accelerada expansió, podem pensar que l'Univers acabarà sent extremadament fred; actualment ja té una temperatura molt més baixa que 0ºC (de mitjana, s'entén); per tant, el gel ja hauria de ser pertot arreu, cosa que, evidentment, no és certa.
Entenc que ningú obliga als periodistes de la redacció de TV3 a ser experts en la matèria; però per a això hi ha experts, per consultar-los quan no sabem sobre el tema. No ens podem conformar amb les primeres línies d'un document que té set pàgines (set, no setanta).
El mateix sobre el gel apareixia en un diari gratuït en una notícia d'agències, la qual cosa fa pensar dues coses: que els periodistes de TV3 han comès el mateix error que els de les agències o que no han consultat les fonts originals.
Si voleu saber sobre l'expansió accelerada, podeu consultar el document original dels Nobel. És prou entenedor, encara que estigui en anglès.
També hi ha aquesta pàgina, en castellà, sobre el tema, on es fa referència a la famosa constant cosmològica, un dels errors o no errors, més famosos d'Einstein.
Es tractava de dos equips que miraven de fer un mapa de l'Univers llunyà utilitzant la llum d'unes supernoves (explosions d'estrelles) especials. Tots dos equips van arribar a la mateixa conclusió: L'Univers s'està expandint, com ja sabíem, però cada cop ho fa més ràpid.
Sembla absurd que si l'Univers va començar amb un Big Bang s'estigui produint aquest fet; sembla que aquesta expansió, un cop passat el primer impuls, s'hauria d'anar frenant. De fet, el debat estava en si la gravetat tindria prou capacitat d'atracció per a què tota la matèria es tornés a reunir (el Big Crunch) o no.
La raó d'aquesta acceleració de l'expansió és desconeguda; els astrofísics parlen d'una energia fosca sobre la que s'especula molt però no se'n sap gran cosa. Un altre gran misteri més que s'intentarà resoldre!
 |
| Diferents models del destí de l'Univers |
Ara seré una mica dolent: Vaig saber d'aquest premi per les notícies del Canal 3/24. La notícia acabava dient que, segons els estudis d'aquests físics, l'Univers acabaria sent gel. Em vaig quedar estupefacte: Gel? L'univers s'expandeix acceleradament i acaba convertint-se en gel? Gel d'aigua o de què? D'on surt la matèria per fer aquest gel, de l'energia fosca (per la famosa fòrmula d'Einstein que relaciona matèria amb energia)?
Pensant que potser sabia encara menys Física del que em pensava, vaig accedir al web dels propis Premis Nobel; per sort tenen una explicació pensada per al gran públic sobre el fenomen. Comença amb un poema de Robert Frost i un comentari:
"Some say the world will end in fire;
Some say in ice…"
"Alguns diuen que el món acabarà en foc;
alguns diuen que en gel..."
Quin és el destí de l'Univers? Probablement acabarà en gel si hem de creure els premiats amb el Nobel d'aquest any.
I ja està! Aquesta és tota la referència que hi ha sobre el gel: Una metàfora!
Sí que, donada la seva accelerada expansió, podem pensar que l'Univers acabarà sent extremadament fred; actualment ja té una temperatura molt més baixa que 0ºC (de mitjana, s'entén); per tant, el gel ja hauria de ser pertot arreu, cosa que, evidentment, no és certa.
Entenc que ningú obliga als periodistes de la redacció de TV3 a ser experts en la matèria; però per a això hi ha experts, per consultar-los quan no sabem sobre el tema. No ens podem conformar amb les primeres línies d'un document que té set pàgines (set, no setanta).
El mateix sobre el gel apareixia en un diari gratuït en una notícia d'agències, la qual cosa fa pensar dues coses: que els periodistes de TV3 han comès el mateix error que els de les agències o que no han consultat les fonts originals.
Si voleu saber sobre l'expansió accelerada, podeu consultar el document original dels Nobel. És prou entenedor, encara que estigui en anglès.
També hi ha aquesta pàgina, en castellà, sobre el tema, on es fa referència a la famosa constant cosmològica, un dels errors o no errors, més famosos d'Einstein.
divendres, 30 de setembre del 2011
Més ràpids que la llum?
Una de les notícies més sorprenents dels últims temps és la d'aquests neutrins que poden haver viatjat més ràpid que la llum.
D'entrada, caldria aclarir què és un neutrí. Els neutrins van ser una especulació del gran Wolfgang Pauli que necessitava una partícula que es formés en la desintegració d'un neutró en un protó i un electró. Es van descobrir, finalment, 26 anys més tard, per un equip d'investigadors liderats per Frederick Raines (premi Nobel 40 anys més tard; si es decuiden!)
El neutrí no té càrrega elèctrica, no té color (que és la propietat que fa que les partícules subatòmiques tendeixin a unir-se entre elles amb l'anomenada interacció forta, per exemple, en el nucli atòmic), ni semblava tenir massa (actualment sembla que té la deumil·lèssima part de la d'un electró). Per tot això, no interectua gairebé gens amb la matèria. Només es pot detectar un neutrí quan té un impacte directe sobre el nucli d'un àtom (si teniu present que el nucli d'un àtom és 1000 bilions de vegades més petit que el volum de l'àtom, us podeu imaginar com en són de poc freqüents aquests impactes).
Cada segon, com qualsevol estrella, el Sol emet una quantitat inimaginable de neutrins producte de les seves reaccions nuclears. Una petita part d'aquests neutrins, "només" uns 40.000 milions per centímetre quadrat, ens travessen cada segon; a nosaltres i qualsevol objecte, inclosa la pròpia Terra.
Altres neutrins provenen d'altres estrelles i de les nostres centrals nuclears.
Al ser tan poc amics de la interacció són molt difícils de detectar i calen aparells molt grans, que es basen habitualment en enormes piscines d'aigua i que solen ser sota terra, com el del Gran Sasso que ha detectat aquests neutrins provinents del CERN, que van travessar tranquil·lament 730 km de l'escorça terrestre, i que potser van més depressa que la llum.
Que la notícia hagi sorprès la comunitat científica no estranya, pel fet que sembla contradir un pilar fonamental de la teoria de la relativitat especial d'Albert Einstein, que és la impossibilitat que un objecte amb massa vagi més depressa que la velocitat de la llum; de fet, ni hauria d'arribar a aquesta velocitat perquè llavors la seva massa es faria infinita.
Penso que tot el que envolta aquesta notícia il·lustra algunes de les virtuts de la ciència: Per molt que Einstein sigui una gran patum, si un experiment el contradiu no ens estem de fer-ho saber; per altra banda, cal ser prudents, perquè a qualsevol experiment hi pot haver errors; han demanat a d'altres grups d'investigadors que repeteixin l'experiment per veure si alguna cosa falla, un pilar fonamental de la investigació.
Potser al final no tindran raó i Einstein, aquell gran matateories, podrà respirar tranquil en algun racó del contínuum espai-temps. Però que fascinant serà tot el que n'aprenguem!
Si no coneixíeu els blogs de la revista Investigación y Ciencia, pot ser-ne una bona oportunitat llegir aquesta entrada del José Ignacio Latorre sobre la qüestió.
D'entrada, caldria aclarir què és un neutrí. Els neutrins van ser una especulació del gran Wolfgang Pauli que necessitava una partícula que es formés en la desintegració d'un neutró en un protó i un electró. Es van descobrir, finalment, 26 anys més tard, per un equip d'investigadors liderats per Frederick Raines (premi Nobel 40 anys més tard; si es decuiden!)
El neutrí no té càrrega elèctrica, no té color (que és la propietat que fa que les partícules subatòmiques tendeixin a unir-se entre elles amb l'anomenada interacció forta, per exemple, en el nucli atòmic), ni semblava tenir massa (actualment sembla que té la deumil·lèssima part de la d'un electró). Per tot això, no interectua gairebé gens amb la matèria. Només es pot detectar un neutrí quan té un impacte directe sobre el nucli d'un àtom (si teniu present que el nucli d'un àtom és 1000 bilions de vegades més petit que el volum de l'àtom, us podeu imaginar com en són de poc freqüents aquests impactes).
Cada segon, com qualsevol estrella, el Sol emet una quantitat inimaginable de neutrins producte de les seves reaccions nuclears. Una petita part d'aquests neutrins, "només" uns 40.000 milions per centímetre quadrat, ens travessen cada segon; a nosaltres i qualsevol objecte, inclosa la pròpia Terra.
Altres neutrins provenen d'altres estrelles i de les nostres centrals nuclears.
Al ser tan poc amics de la interacció són molt difícils de detectar i calen aparells molt grans, que es basen habitualment en enormes piscines d'aigua i que solen ser sota terra, com el del Gran Sasso que ha detectat aquests neutrins provinents del CERN, que van travessar tranquil·lament 730 km de l'escorça terrestre, i que potser van més depressa que la llum.
 |
| El detector de neutrins del Gran Sasso, prop de Roma |
Penso que tot el que envolta aquesta notícia il·lustra algunes de les virtuts de la ciència: Per molt que Einstein sigui una gran patum, si un experiment el contradiu no ens estem de fer-ho saber; per altra banda, cal ser prudents, perquè a qualsevol experiment hi pot haver errors; han demanat a d'altres grups d'investigadors que repeteixin l'experiment per veure si alguna cosa falla, un pilar fonamental de la investigació.
Potser al final no tindran raó i Einstein, aquell gran matateories, podrà respirar tranquil en algun racó del contínuum espai-temps. Però que fascinant serà tot el que n'aprenguem!
Si no coneixíeu els blogs de la revista Investigación y Ciencia, pot ser-ne una bona oportunitat llegir aquesta entrada del José Ignacio Latorre sobre la qüestió.
divendres, 23 de setembre del 2011
Un programa de Ciències a Televisió de Catalunya
Durant anys he clamat per la presència d'un programa de divulgació científica, atractiu, però que no deixés d'explicar les coses tal com són, i emès en prime time. El més proper que tenim actualment és el Quèquicom, que s'emet cada dimecres a les 21.30 al canal 33. Sense cap gran luxe de mitjans, el programa és amè i prou rigorós. Els presentadors són dinàmics i saben explicar-se amb naturalitat i un toc de simpatia, amb metàfores prou ben triades.
D'altra banda, la presència en el programa de científics que treballen al nostre país (ei, que en tenim uns quants!) i dels seus projectes li donen el toc acadèmic sempre necessari.
Els temes són molt variats, anant del més "nostrat" al més universal.
Teniu els videos d'aquest programa, que ja té cinc anys, al web de TV3 a la carta però és millor anar al blog del programa, on trobareu fàcilment tots els programes emesos (encara que amb més retard que al web de TV3), amb molta més informació.
Teniu molt on triar i remenar.
 |
| Marc Boada, el polifacètic presentador en estudi del Quèquicom? |
Els temes són molt variats, anant del més "nostrat" al més universal.
Teniu els videos d'aquest programa, que ja té cinc anys, al web de TV3 a la carta però és millor anar al blog del programa, on trobareu fàcilment tots els programes emesos (encara que amb més retard que al web de TV3), amb molta més informació.
Teniu molt on triar i remenar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)