Els humans tenim una gran necessitat de creure en fenòmens poc corrents. Si això és genètic o cultural, és quelcom que se m'escapa.
Fa poc vaig escoltar una conferència de Michael Shermer sobre aquestes qüestions. És prou divertida. Em va recordar les famoses cares de Bélmez, que fa molts anys van encendre moltes passions en aquest país i que, pel que he vist, encara duren. La gran facilitat que tenim els humans de veure cares en els llocs més insospitats, des de la superfície de Mart als sandvitxos, és gairebé prodigiosa:
La cara de Mart el 1976 (fotografiada pel Viking)
La cara de Mart al segle XXI (la càmera era més bona)
Un entrepà amb la cara de ¿la Verge Maria? Valor: 28.000 dòlars
Shermer és l'editor de la revista Skeptic, dedicada a destriar el gra de la palla en tot allò que sona científic i que molts cops no passa de pseudocientífic. Per als reacis a l'anglès, hi podeu trobar aquesta explicació en castellà, no molt ben traduïda i de fa tres anys, de per què el món no s'acabarà l'any que ve.
Un món que ja ni se sap quants cops s'hauria d'haver acabat!
Ja fa uns dies que va sortir un últim video de Symphony of science; es diu Children of Africa (The story of us) dedicat a l'evolució humana i és el primer sense Carl Sagan! Després d'una certa davallada, crec que John Boswell està retrobant el millor to. És curiós veure, com en una nova mostra de com funciona la Xarxa, una bona colla de gent estan convertint aquesta obra individual en col·lectiva.
Aquesta serà l'última entrada fins el curs vinent. Últimament m'he apalancat massa, també pel fet de veure que, quan arriba l'estiu, la gent ja no està per gaire natures inconcebibles (cosa que trobo molt normal). Espero tornar el setembre, potser amb alguns canvis i amb forces renovades. Des d'aquí un agraíment a seguidors i comentaristes, especialment al Marc, a l'Eva (ben retrobada) i a l'Artur per la seva involuntària aportació i que s'ha convertit en l'entrada més popular. A reveure.
No podia acabar aquesta temporada del bloc sense referir-me a un dels grans de la divulgació científica, sir David Attenborough. Attenborough ha estat tota la seva vida professional un home de la televisió, en el seu cas, sempre a la BBC, el canal públic britànic; fins i tot va a arribar sonar com a director. Les sèries que ha inspirat i presentat han estat grans èxits i s'han caracteritzat per una millora constant en les tècniques i una bona conjugació entre rigor científic i divulgació, utilitzant exemples ben variats per explicar els éssers vius. A les sèries d'Attenborough no hi ha animals estrella, tots són protagonistes en la seva unicitat.
David Attenborough, amb la seva inseparable camisa blau cel i una iguana
Ha rebut infinitat de distincions; una de les més curioses, el Premio Príncipe de Asturias del 2009 de Ciències Socials, per la seva feina divulgadora, ja que no destaca per la seva investigació científica. Vaig descobrir Attenborough fa molts anys, amb una sèrie que van fer a Televisió Espanyola que es deia "La vida a prueba" (The trials of life). En aquesta sèrie s'expliquen les bases del comportament animal, cada capítol dedicat a una prova de la vida: El naixement, el creixement, l'aparellament, les relacions amb els congèneres, amb les altres espècies,... Ja té 21 anys però no ha perdut interès. Després ha presentat altres sèries més especialitzades, totes d'una gran qualitat. A la mediateca de l'escola hi ha actualment dos dels seus programes: el que va dedicar a Darwin fa dos anys (i que també podeu trobar a DocuCiencia) i un molt curiós en el que intenta aclarir per què ens agrada tant la música als humans; a partir del setembre hi haurà, a més, l'última sèrie que va dedicar a la "vida", sobre els Amfibis i els Rèptils ("La vida a sangre fría") Attenborough presenta els seus programes amb una joia gairebé juvenil, tot ganyotes i entusiasme, entusiasme que sap transmetre fins i tot ara que ja passa de llarg dels vuitanta anys. Si no us fa por l'anglès, podeu fer un tast d'aquest entusiasme en aquest webde la BBC; em permeto recomanar un parell de clàssics de les meves classes: Les rates talp (mole rats) que trobareu a Eusocial; i l'ocell lira (superb lyrebird).
Dijous passat, dia de revetlla, vam poder visitar l'IrsiCaixa, el laboratori de l'Hospital Germans Trias i Pujol (conegut popularment com a Can Ruti). La visita, que es va realitzar gràcies a l'amabilitat del doctor Clotet, va ser voluntària pel fet de ser fora del calendari escolar. Van venir el 40% dels estudiants de Biologia de segon d'aquest any (o sigui, quatre) i crec que va ser molt profitosa. Ens va ensenyar les instal·lacions el doctor Roger Paredes, de l'equip de l'IrsiCaixa, que ens va fer una interessant i amena exposició de la feina que s'hi fa, de la història del laboratori, de les relacions entre les institucions públiques i l'empresa privada i de la seva visió de la investigació científica en general. Aquí teniu un enllaç sobre les investigacions en les que participa el doctor Paredes.
El doctor Paredes explicant-nos els laboratoris
Una de les afirmacions del doctor Paredes que vaig trobar més sorprenents va ser la de que la vacuna de la SIDA és la primera que realment s'està buscant amb un enfoc realment científic. Les altres sembla que han estat més el fruit del clàssic "joc" de l'assaig i error. La principal dificultat que sembla tenir l'obtenció de la vacuna prové del fet que aquestes estimulen el sistema immunitari, que és precisament el que el virus necessita per prosperar. Per tant, cal trobar un enfoc diferent a l'habitual. Potser aquest enfoc tindrà alguna cosa a veure amb la teoria del caos, teoria que va suscitar un diàleg entre el doctor Paredes i el Marc, un dels habituals comentaristes d'aquest blog.
Al fons es veu la zona P3 dels laboratoris, a la qual només es pot entrar amb mesures de seguretat, com mascareta i guants, tant per impedir les infeccions del que hi treballen com la contaminació de les mostres.
Sigui com sigui, sembla que en qüestions d'epidèmies i dels seus tractaments, l'ús de les Matemàtiques és decisiu.
Avui he penjat al Youtube el setè video de Symphony of Science subtitulat, "Una onada de raó". No és dels millors però té el seu què, amb l'aparició estel·lar de Bertrand Russell, gran filòsof i matemàtic. Ara que acaba el curs i estic més lliure miraré de traduir i subtitular aviat els dos que falten.
La setmana passada, i perdoneu el retard, els físics del CERN van aconseguir la producció d'antimatèria (uns 300 àtoms). No era el primer cop que s'aconseguia alguna cosa així però sí el primer cop que es mantenia aquesta antimatèria un temps suficient (16 minuts) com per poder-la estudiar amb un cert deteniment. I això és el que estan fent. L'antimatèria és un tipus de matèria amb propietats, almenys en part, contràries a la matèria corrent (la que ens forma a nosaltres i tot el que ens envolta). El seus àtoms estan formats per antiprotons i positrons (amb càrregues elèctriques contràries a les dels protons i els electrons dels àtoms de la matèria corrent).
Un fenomen interessant és que matèria i antimatèria, quan entren en contacte, s'aniquilen mútuament produint gran quantitat d'energia en forma de raigs gamma, una forma de llum d'alta freqüència i, per tant, d'alta energia. Per això és tan difícil estudiar-la.
Una explicació prou clara sobre l'antimatèria (una mica apocal·líptica)
L'antimatèria (els positrons, concretament) es forma en algunes reaccions nuclears; la seva formació, consegüent destrucció i producció de raigs gamma s'utilitza en la PET (tomografia per emissió de positrons), una de les diverses formes d'explorar el cos humà sense necessitat d'obrir-lo.
Una imatge del cervell aconseguida amb la PET
La producció d'energia que es derivaria de la col·lisió de 1kg de matèria i 1 kg d'antimatèria seria l'equivalent a 43 megatones de TNT, o sigui, només una mica menys que la bomba atòmica més potent que hagi esclatat mai. Seria una font d'energia sensacional però, és clar, costa moltíssima més energia "fabricar-la" i seria una mica difícil d'emmagatzemar. Per altra banda, sembla que durant el Big Bang, se'n va produir moltíssima i que va desaparèixer amb el contacte amb la matèria. Tota la matèria que avui en dia coneixem, seria el "petit" excedent de la matèria comuna que no va desaparèixer. És realment aclaparador.
Tingui utilitat pràctica o no, un té la sensació que aquest segle XXI descobrirem molt sobre l'Univers i que tot serà sorprenent i fascinant.
Ja feia temps que volia veure'l i, finalment, divendres passat ho vaig fer: el gairebé llegendari diàleg a tres bandes entre Stephen Hawking, Carl Sagan i Arthur C. Clarke, aprofitant la publicació d'Una breu història del temps (A brief History of time: From Big Bang to Black Holes) de Hawking, l'any 1988, per cert, un best seller malgrat la seva dificultat (la qual cosa em fa pensar que es va regalar molt més del que es va llegir).
Trobar-se en un programa de televisió a tres "monstres" com aquests no deu ser cosa fàcil d'aconseguir i encara menys en la televisió d'avui en dia, on els principals "debats" es fan entre els parents dels concursants dels realities; tot i això, el diàleg m'ha semblat una mica decebedor perquè es volen tocar tants temes que no s'aprofundeix molt. Tot i això, té moments esplèndids. Sobre la ciència de la que es parla, cal tenir present que: - La data del Big bang està desfassada; actualment se'l situa fa uns 13.400 milions d'anys. - El Hubble ha fet molts descobriments però no els que en el programa s'esperaven. - Les figures que ens mostra Clarke, els fractals, no les va inventar ell, com pot semblar (encara que anomena a Mandelbrot). Però segur que al Marc li agrada que se'n parli. - El LP del que parlen viatja a les naus Voyager 1 i 2, que ja fa temps que són fora del Sistema Solar. Per cert, que si no ho entès malament, es llegeix com qualsevol disc de vinil, cosa que no sé si sabrien fer els ET.
També m'agradaria destacar el sentit de l'humor de Hawking, la defensa que fa Clarke de la Ciència Ficció (una defensa no gaire necessària als països de parla anglesa, al contrari que aquí), la visió una mica idíl·lica dels extraterrestres (no la de Hawking, que veig que no ha canviat) i que contrasta amb la d'avui en dia, on el cine i la televisió ens omplen d'invasions terribles. I aquesta manera de parlar de Sagan tan de ciències: "Creiem...", "En la meva opinió..." i el que diu sobre com hauríem d'educar els nens.
En resum, una oportunitat que no es repetirà (Sagan i Clarke ja són morts) i de la que pot valdre la pena gaudir-ne.
