Richard Dawkins

En la meva època d'estudiant universitari, un dels meus professors preferits, en Jaume Bertranpetit, ens va recomanar dues lectures; una d'elles era una novel·la de Michael Crichton (el mateix del Parc Juràssic) i l'altra, un llibre sobre evolució. Com que jo era jove i barbamec, vaig llegir la novel·la i vaig deixar, per a vés a saber quan, el llibre sobre evolució.
Uns anys més tard el vaig recuperar. Es deia El gen egoísta (The selfish gene) i el seu autor era un tal Richard Dawkins.
Dawkins és un dels grans defensors de la teoria de l'evolució (l'anomenen el Rottweiler de Darwin; Thomas Henry Huxley va ser anomenat com a Bulldog de Darwin; potser Darwin ha necessitat sempre gossos que el defensin). Polemista i polèmic, algunes de les idees que ha presentat o defensat han acabat calant entre la comunitat científica, com la dels mems, unitats culturals que evolucionarien darwinianament.
Moltes de les seves obres han estat traduïdes i publicades en castellà, de les quals destacaria, a més del propi gen egoísta, El cuento del antepasado (The ancestor's tale), un relat de l'evolució humana, però començat des del final.

Dawkins també ha destacat com a defensor de l'ateisme i, no només això, sinó com a gran crític de les religions. Va ser impulsor de la campanya que va arribar als autobusos de Barcelona fa uns anys. Defensa la seva postura a El espejismo de Dios (The God delusion).
Hi ha material sobre Dawkins a Internet per no acabar mai: sèries documentals, entrevistes, atacs, defenses; el podríem considerar un científic mediàtic.
Dels materials que conec us en voldria destacar dos: Una conferència TED sobre la "raresa" de l'Univers (no és fàcil però val la pena):

... i el que ell voldria que fos llegit al seu funeral, extret del prefaci d'una de les seves obres. Dues bones formes de fer-nos adonar que els descobriments de la ciència ens situen sobre el què som i ens poden inspirar sobre el que podem fer amb les nostres vides:

Un insecte o un rèptil?

Poc abans de vacances, un noi de 4t d'ESO em va passar aquest enllaç on s'explicava la curiosa notícia d'aquesta mena d'animal mig insecte, mig rèptil. Em preguntava si pot existir o és un altre dels inacabables bluffs que corren per Internet. La notícia és bastant lluny de ser ben escrita (diu Cargena enlloc de Cartagena, per exemple); per altra banda, l'últim paràgraf despertaria els recels de qualsevol.
La veritat, però, és que el bitxo em sonava i vaig buscar una mica d'informació. Existeix; pot semblar estrany, però existeix.
Alguns lectors de la pàgina ja han posat enllaços i algunes explicacions però si voleu més imatges, només cal que escriviu "fulgora laternaria" al cercador d'imatges del Google.
L'animal, que rep diferents noms, entre els quals hi ha el de "mariposa caímán" (tot i no ser una papallona, si no que pertany a l'ordre dels Hemípters, com els pugons o les cigales) és un bonic exemple de com a la Natura, per defensar-se, molts enganyen al personal depredador per a què no l'ataqui o, almenys, confondre'l.
La pròpia F. laternaria, com altres animals, té dibuixats uns grans ulls a les seves ales per intimidar els qui se la vulgin menjar; també hi ha qui imita l'aparença d'un animal perillós (l'anomenat mimetisme de Bates); un exemple d'aquest últim és el de la Natrix maura, una colobra que imita els escurçons (en la coloració, el moviment i, si es veu en perill, inflant la part posterior del cap per tenir la mateixa aparença que l'escurçó) sense ser verinosa.

La Natrix és la de sota

No he aclarit qui es menja la Fulgora laternaria però és probable que un rèptil aficionat als insectes s'ho pensi dos cops abans d'atacar-la.
Com podeu veure l'art de la disfressa és un dels més arrelats entre els éssers vius.

Formació de retina a partir de cèl·lules mare

Dijous passat vam saber la notícia que a l'Institut Riken de Biologia del Desenvolupament de Kobe, al Japó, es va aconseguir produir una retina (la part de l'ull que capta la llum i envia la informació del que veiem al cervell) a partir de cèl·lules mare.

Adalt, l'estructura de l'ull amb la retina. Abaix, les cèl·lules; les de més amunt (cons i bastons) capten la llum; les de sota, envien la informació al cervell. 

Cal aclarir, d'entrada, que les cèl·lules eren de ratolí però els investigadors creuen que no seria difícil repetir el procés amb cèl·lules humanes.
El més sorprenent és el fet que, sense intervenció per part dels investigadors, les cèl·lules es van anar disposant en forma de retina de forma espontània. Encara hi ha força per aprendre en quant a com les cèl·lules d'un embrió s'especialitzen i, encara més, s'estructuren per formar un òrgan d'un individu, sigui un ratolí o un humà; l'estudi del Doctor Yoshiki Sakai ens demostra que, almenys en aquest cas, les cèl·lules no necessiten d'ajuda externa per organitzar-se en una estructura complexa.

Teniu més informació del propi Institut Riken aquí, en anglès (ES cells significa cèl·lules mare embrionàries).
Si la voleu en idiomes més propers, notícia a l'Ara o a La Vanguardia.

Visita del Dr. Clotet

Dimarts passat vam tenir l'honor i el plaer de comptar a l'escola amb la presència del Doctor Bonaventura Clotet, director de l'Irsicaixa, Institut de Recerca de la SIDA, i codirector, juntament amb el Doctor Josep Maria Gatell, de l'Hivacat, projecte d'investigació per a la recerca d'una vacuna per prevenir la SIDA. 
El doctor Clotet ens va regalar amb tres sessions, una amb els alumnes de primer de Batxillerat (en el marc de l'assignatura de Ciències per al Món Contemporani), una altra amb els alumnes de Biologia, tant de primer com de segon, i una altra, fora de programa, amb els alumnes de Biologia de segon.

Les xerrades van donar molt de si, incloent formes de contagi, dificultats dels tractaments i de l'obtenció de la vacuna, alguns casos concrets de pacients, el plaer i la necessitat d'investigar,... Els alumnes van valorar molt positivament el to col·loquial i proper del Doctor Clotet.
Queda per concretar una possible visita al seu laboratori a finals de curs.
Per part meva, penso que ha estat molt positiu que un investigador de primera línia del nostre país hagi visitat la nostra escola. Espero poder repetir aquesta experiència o una de semblant en propers cursos. 

Carl Sagan

Ja fa uns quants anys em va preguntar un alumne si tenia ídols. Depèn del que s’entengui per ídols, és clar. Si per ídols entenem algú a qui admirem i al que intentem imitar, de jovenet ho era el Johan Neeskens, un futbolista del Barça.

De gran, amb unes quantes canes més i un cop passades les febres futboleres, si que voldria parlar de persones que d’una manera o altra m’han influït i m’han ensenyat i, que tractant-se d’un bloc de ciències, hi hauran d’estar relacionats. I el primer del que parlaré va passar per la meva vida pocs anys després que en Neeskens marxés del Barça, quan començava a deixar de ser un adolescent (si és que ho he deixat de ser mai). Potser per això em va impactar tant.

Per començar havia pensat ser més original però penso que seria injust començar aquesta secció sense parlar de Carl Sagan ni de la seva sèrie Cosmos. Sé que, més de 30 anys després, la televisió ha evolucionat molt, el gènere documental s’ha fet molt espectacular i el ritme de tot el món audiovisual s’ha accelerat de forma exponencial i de forma inversament proporcional a la nostra capacitat de sorprendre’ns. Per això no estic segur si una sèrie de l’estil de Cosmos tindria l’èxit que va tenir en el seu moment, ni si el pot tenir entre el jovent actual.

En tot cas, Cosmos és una sèrie que val la pena només per escoltar-la. Al meu entendre té un guió esplèndid, farcit de frases que podrien ser citades fins a l’extenuació. Aquí us en deixo una, gairebé al final de l’últim episodi, només per a què us en feu una idea: (després de veure’s tota una sèrie d’escenes amb persones fent tota mena de coses) “These are some of the things that hydrogen atoms do given 15 billion years of cosmic evolution. It has the sound of epic myth. But it’s simply a description of the evolution of the Cosmos as revealed by science in our time”. (no és molt difícil de traduir, oi?) O, com diria el mateix Sagan, la ciència ens ha revelat una visió de l’Univers molt més apassionant que el més elaborat dels mites o les religions.

No recordo cap altra sèrie documental que lligués amb tanta traça fons i forma. Si algú en coneix una altra, sisplau, que m’ho digui!

Cosmos tracta de tot un poc, encara que l’astronomia sigui el seu eix principal, però sobre tot tracta de la fascinació pel coneixement. És, almenys, el que em va transmetre; no pecaré d’immodest però m’agradaria apropar-me en aquest sentit, ni que fos una mica, a qui considero el meu principal mestre. Espero, algun dia, aconseguir-ho.

I una anècdota final: Si voleu saber on és el turista de la foto del perfil, només cal que mireu l’episodi 2 de Cosmos.

Sobre Carl Sagan:

Biografia 
Cites (de Cosmos i altres materials); hi ha una versió més curta en castellà. Les de Mr. X, bé, eren aquells temps...

Bibliografia (Us recomano El mundo y sus demonios).

Teniu tot Cosmos al canal Docuciencia (a Enllaços interessants), per sort en el doblatge original, encara que sempre és millor seguir-la en versió original.