La imatge dels científics

Hi ha ja una llarga tradició de científics en els mitjans audiovisuals. Des que el cine és cine i, més tard, amb el cada cop més immens imperi de les sèries de televisió, els científics han format part dels personatges habituals en la ficció audiovisual.

Ara, que n'hagin format part sovint no vol dir que no estiguin massa ben tractats. Des de Frankenstein sembla que necessàriament els científics no puguin ser persones més o menys corrents: Obsessos, fregant la demència si no caient-hi directament, quan no freds i despreocupats de les emocions humanes o directament malvats, si és que no són els llepes dels qui volen dominar el món, sense vida social, ... Els clixés han estat gairebé sempre presents i, de fet, és molt senzill trobar diverses llistes de científics bojos a Internet. S'ha parlat sovint d'aquest tema (o aquí) i ara hi afegiré la meva humil experiència recent.

Els exemples que utilitzaré a continuació són d'alguns casos que he seguit els últims temps: (compte! com es sol dir, hi pot haver spoilers)

Walter Bishop, de la sèrie Fringe: Vaig seguir les dues primeres temporades però ja no vaig poder continuar; els guions em van semblar molt tramposos, els errors científics eren sovint descomunals i, encara que hi ha algú que encara m'ho recrimina, la vaig abandonar. El tal Walter Bishop és un improbable savi extraordinari, que tant et fa una autòpsia com et porta al límit la mecànica quàntica. Evidentment, és a prop de ser boig (l'actor, John Noble, s'ha de dir que està genial; per cert, ja havia interpretat un altre desesperat, el Denethor del Senyor dels Anells), encara que és degut a raons alienes a ell mateix, i ha comès actes bastant terribles en experiments secrets (us sona?). Segons la doctora Roslynn Haines, que ha estudiat el tema, podria ser l'exemple de diferents tòpics, entre el "savi despistat" i el "científic romàntic".
 

El doctor Walter Bishop i la seva vaca

 
Gaius Baltar, de la sèrie Battlestar Galactica: La sèrie em va semblar magnífica, possiblement la millor que he vist de Ciència Ficció. Això sí, si mirava de no adonar-me massa del tufillo anticientífic i antitecnològic (especialment en el, per a mi, decebedor final). Baltar també és un científic que sap de tot i, per cert, sembla que l'únic que hi ha en una flota de naus espacials que transporta uns 40.000 humans!
És narcisista fins l'extrem (lliga molt, això sí, impropi del clixé del científic) però covard i fa el possible per defugir les seves (terribles) responsabilitats; tot això el porta a ser prop de la bogeria. Només quan deixa de ser científic i abraça el misticisme es redimeix.
Ep! com a personatge està molt bé però hi trobem algunes característiques ben tòpiques; segons Roslynn Haynes seria l'exemple de "científic desvalgut".
 

El doctor Gaius Baltar, amb expressió de científic

 
La troupe de Prometheus: feia anys que esperava que Ridley Scott ens regalés amb una altra obra mestra de Ciència Ficció com Alien o Blade Runner. Si ho sé, no espero en va. Una gran decepció atiada per les bones crítiques que n'havia llegit i que sembla que no s'hagin fixat en un guió tan absurd i avorrit. Sobre els científics que hi surten, diré que, en general, freguen el ridícul; però com que hi ha gent que en sap més que jo, us recomano aquesta dissecció amb la que estic molt d'acord. En resum: ¿Quién demonios contrata a semejante panda de zopencos? La doctora Haynes tindria veritables dificultats per classificar-los.
 

El geòleg pirat de la Prometheus

 
Els quatre col·legues de The Big Bang Theory: M'hi he aficionat aquest estiu i vaig per la tercera temporada. És molt divertida, innegablement, i sembla que causa furor entre els físics, malgrat la paròdia que se'n fa (altres disciplines tampoc queden molt ben parades). Diu molt al seu favor que tot un premi Nobel com George Smoot hi fes un cameo. Hi tinc una relació de (molt) amor - (poc) odi perquè no deixa de carregar-me una mica que es repeteixi el tòpic del científic encegat en la seva investigació i incapaç de mantenir relacions socials o emocionals mínimament "normals" (o, almenys, el que molts entendrien per normal). Però sent humor, sempre és més perdonable. No existeix aquest tòpic per a Haynes, però els quatre són exemples perfectes del científic friki.
 

El doctor Sheldon Cooper imitant el seu ídol Sr. Spock

 

 

Una escena esplèndida de The Big Bang Theory 

Buscant sobre el tema, he anat trobant-me diferents científics de ficció que fossin mínimament presentables: Em vénen al cap els Allan Grant i Ellen Satler de Parc Juràssic, l'Eleanor Arroway de Contact, la Hippatia d'Àgora (pels pèls), i aquí se'm comencen a acabar els arguments. Si algú encara segueix aquest blog, me'n pot suggerir més?

En la mort de Neil Armstrong

Hem tingut aquest estiu dues notícies relacionades amb l'exploració espacial: l'arribada del Curiosity a Mart i la mort de Neil Armstrong.

El Curiosity, l'últim dels ginys destinats a explorar el planeta roig, té com a missió principal estudiar la possibilitat que a Mart hi hagi hagut vida en èpoques passades, ja que analitzarà una zona on es pot observar bona part de la història geològica del planeta. I és que les roques ens poden dir molt sobre la vida d'un planeta.

Una recreació del Curiosity a Mart

Per altra banda, el primer humà en trepitjar un astre diferent del nostre, Neil Armstrong, va morir també aquest estiu. I sí, el va trepitjar!

La imatge més coneguda de Neil Armstrong a la Lluna. No hi busqueu les estrelles

Sempre he trobat curiós aquesta incredulitat, encara tan estesa, sobre l'arribada de l'Apollo XI a la Lluna el 1969. S'han donat molts arguments però us diré els meus, encara que no són necessàriament originals:
- Durant els anys 50 i els 60 hi va haver una enorme competència entre soviètics i nordamericans pel domini de l'espai. Darrera hi havia una nova versió de la Guerra Freda i, encara que la cursa espacial va proporcionar molts coneixements científics i innovacions tecnològiques interessants, la finalitat militar i propagandística era primordial (com tantes coses en aquells època).
Els russos havien passat la mà per la cara als americans durant els primers temps; els americans hi van dedicar més recursos i, finalment, van fer arribar els seus astronautes a la Lluna. Penseu que l'espionatge soviètic no hauria descobert un frau tan complex? I que no ho hauria esbombat als quatre vents?
Penseu que tenien el seu programa propi, encara que la mort del seu principal responsable, Sergei Korolev, i alguns accidents (que van provocar la mort d'un dels cosmonautes i també l'"aparcament" de Iuri Gagarin, el primer home a l'espai) el van retardar. 
- Sis missions Apollo van arribar a la Lluna en 3 anys i mig (més una que va fallar, la famosa de l'Apollo XIII). Pots mentir un cop, però cinc més? No és arriscar-se massa?

Si voleu una aproximació simpàtica al desmuntatge de la teoria de la conspiració lunar podeu mirar aquest episodi de Mythbusters (Cazadores de mitos); si sabeu una mica d'anglès crec que la podreu seguir força bé:

Si no, hi ha aquesta versió traduïda al castellà en versió llatinoamericana:

En el moment en què es va arribar a la Lluna semblava que tot era possible, malgrat els múltiples problemes, com la Guerra de Vietnam en aquells moments, en els quals ens agrada embolicar-nos a la Humanitat. Però ja en aquell any 1969 el pressupost de la NASA s'havia reduït en una quarta part en només 4 anys i ja no aixecaria cap, almenys en proporció al pressupost general. En tot cas, actualment és d'uns 18.000 milions de dòlars (uns 14.000 milions d'euros).

Sovint es critica que la despesa espacial sigui tan gran. Però és realment tan gran? Aquests diners representen el 0,48% del pressupost federal nordamericà; és bastant menor que, per exemple, la investigació en biomedicina del NIH (Institut Nacional de Salut) que és d'uns 31.000 milions de dòlars i, ja no diguem, del pressupost militar que supera els 700.000 milions de dòlars (uns 547.000 milions d'euros).

Per a què us feu una idea, la missió del Curiosity ha tingut un pressupost de 2.500 milions de dòlars (1.953 milions d'euros) repartits en 8 anys. O sigui, uns cinc cops el pressupost del Barça en 5 anys. O el cost, aproximadament, d'uns 60 avions de combat F-18 (a Espanya n'hi ha 72).

Ja posats, m'he entretingut a averiguar més xifres. Actualment, els astronautes amb més bon expedient acadèmic i més experiència guanyen, segons la NASA, uns 100.000 $ l'any (uns 78.000 €). Neil Armstrong guanyava 20.000 $, que actualment seria més o menys el mateix sou.
Són molts diners? Potser ho podríem comparar amb els herois actuals: Leo Messi 30 milions d'euros, Fernando Alonso, 32 milions o Roger Federer, 54 milions! Tots ells comptant el que guanyen per publicitat, que consti; no sé si els astronautes fan gaire anuncis.
I he llegit avui, per posar un exemple diferent, que els menors d'edat (el més petit té 13 anys) que intervenen a la sèrie d'èxit Modern Family cobraran 70.000 $ per episodi (a 24 per temporada, aneu fent números). Com voleu que els nens d'avui en dia vulguin ser astronautes!
Amb el que guanya Federer, Suïssa podria pagar la meitat del que aporta al programa espacial europeu; amb el que cobraran aquests quatre nanos en un any es podria dotar la meitat del programa Severo Ochoa que dóna el Govern espanyol als principals centres d'investigació de l'estat (8 l'últim any).

Després d'aquestes disquisicions econòmiques, m'agradaria concloure amb algun apunt més de Neil Armstrong; pel que sembla era un gran apassionat de la seva feina però al mateix temps tenia una sang freda extraordinària, cosa que li va salvar la vida més d'un cop i que va salvar també la pròpia missió de l'Apollo XI, com s'explica en aquesta notícia i en la sèrie "La era de la NASA" que tenim a la mediateca de l'escola.

Aldrin, Collins i Armstrong rebuts pel seu president 40 anys després de l'arribada a la Lluna

Poc amic de la fama, les seves aparicions públiques han estat comptades; icona de l'era espacial, se'n recorda molt més la figura que la persona. Molt millor així.

Confesso que també m'ho vaig creure!

Per acabar el curs, una de troles diverses i una mica d'humor.
El fil conductor serà James Randi, il·lusionista (a ell li agrada autoanomenar-se conjurador) i flagell de paranormals i pseudocientífics.

James Randi, 83 anys i en plena forma

Vaig conèixer James Randi, com no, a través de Carl Sagan. Evidentment, no va ser en persona si no mitjançant el llibre de Sagan El mundo y sus demonios (The demon-haunted world).
En ell s'explica el repte que des de fa anys ha llençat James Randi: la seva fundació, la James Randi Educational Foundation, donarà un milió de dòlars a qui demostri amb prou evidència un fenomen paranormal. De moment, ningú els ha guanyat.
Que un il·lusionista, que en sap tant d'enganyar (o com diu ell, d'aprofitar la nostra capacitat d'autoenganyar-nos), es dediqui a denunciar els fraus que hi ha al voltant dels fenòmens paranormals i les pseudociències és gairebé lògic. Qui millor que algú d'aquest gremi per pescar-los el truc? Sempre que pot, a més, mira d'aplicar el mètode científic, cosa que el fa, per a mi, més valuós.


Podem veure una mostra en el següent vídeo, un programa ja del 1993 però prou alliçonador:

Si voleu una versió més curta de Randi, té aquesta conferència TED on mostra part de la seva cara més divertida, però també més crítica.


I si voleu a un altre afamat escèptic, Richard Dawkins, amb el seu estil més esquerp, aquest altre:

En el primer programa, Randi desmunta, almenys en part, el mite d'Uri Geller (el que es veu en el programa del mític Johnny Carson em sembla prou definidor de com lluitar contra el frau). Vaig veure Uri Geller a la tele quan era un xavalet de 10 anys; suposo que és prou bona excusa per a què m'ensarronés com a tants humans; fins i tot, jo també vaig doblegar una cullera, sí, després de molt d'esforç manual (no mental).


Teniu un petit fragment del que vaig veure (i vam veure molts, recordeu que només hi havia dos canals a la tele) en el següent vídeo:

i una paròdia del gran Jose Mota en el següent:

És clar que per paròdies del Mota i els fenòmens paranormals, no us perdeu aquesta:

Per acabar, hi ha molts exemples de com el nostre cervell ens enganya; aquesta conferència TED ens mostra exemples prou bons, fins i tot en el camp de les arts.

Un sa escepticisme hauria de ser la nostra millor arma contra els embaucadors, fins i tot per als qui ens embauquen sense voler.

El nou Carl Sagan?

Vaig saber fa poc d'una notícia que vaig trobar sorprenent: Hi ha el projecte, ja bastant avançat, de fer una seqüela de Cosmos.
Darrera del projecte hi ha Seth MacFarlane, el creador de les sèries Family guy i American dad, ni més ni menys, i Ann Druyan (vídua de Sagan) i Steven Sotter, els cocreadors de la sèrie original amb Carl Sagan.
Que es faci una seqüela o remake d'una sèrie documental és especialment notable i dubto que s'hagi fet mai. El repte és considerable perquè la sèrie original ha assolit una mítica que dubto que hagi tingut cap altra sèrie documental.


Cal esperar que amb els efectes d'imatge que es poden realitzar avui en dia, la sèrie serà espectacular. Però Cosmos no era espectacle, era sobretot reflexió; i un projecte molt personal de Sagan. Quin serà el fons de la nova Cosmos? El fet que al darrera hi hagi la cadena Fox, que és la cadena típicament conservadora nord americana, fa una mica de repelús, encara que sigui la cadena on McFarlane emet les seves sèries, que no segueixo però diuen que són més punyents que els Simpson. Ara, que una cosa és fer dibuixos i l'altra tractar del món real... ja veurem.


Per altra banda, el fet que hi participin dos dels creadors de la sèrie original tranquil·litza una mica; i qui serà el presentador? Doncs ni més ni menys que aquest:

Es tracta, com és obvi, de Neill deGrasse Tyson, un dels més grans divulgadors científics nordamericans (que és com dir del món): simpàtic, apassionat, showman, ràpid en la resposta, amb una facilitat de discurs típicament americana, ... sembla una bona elecció per fer de Sagan al nou Cosmos. Evidentment, no podrà ser del mateix estil però no per això ha de ser pitjor.


Tyson és nascut al Bronx, astrofísic; és director del Planetari Hayden, que forma part del Museu d'Història Natural de Nova York. També, com a divulgador, ha participat durant 5 anys a la televisió pública nordamericana, la PBS. Gran defensor de l'escepticisme científic i del programa espacial, ha estat més d'un cop assessor del seu govern i sembla clar que, com en tants altres casos, no se l'ha fet massa cas.


He pensat que per a què el conegueu us podrien interessar els següents vídeos, tres de curts i un de llarg:


El primer és el més "saganià". El muntatge que n'han fet amb les seves paraules el trobo força bonic i el que diu, no per sentit molts cops, no és menys important:

El segon ens explica un curiós cas en la presentació del seu programa, el d'una gossa molt espavilada:

Al tercer ens diu el que pensa del fenomen OVNI, entre seriós i irònic. Un bon exemple d'escepticisme científic:

I l'últim no us el perdeu si teniu l'hora llarga que dura; un diàleg a una escola (!) amb un de tants "buenafuentes" nordamericans. Estan els dos magnífics i amb molt d'humor es diuen coses molt profundes. També es parla d'alguns temes que hem vist aquí, com els neutrins, el LHC, el bosó de Higgs, ... El discurs final de Tyson és emocionant i no deixa en molt bon lloc la ciència nord americana:

Crec que aquest home, al qual estic començant a conèixer, també serà un dels meus mestres.

Félix Rodríguez de la Fuente

No sé si és el cas més habitual, però segur que molts que hem estudiat Biologia, encara que després ens hagin interessat camps més moderns com la Genètica, vam començar quan érem nanos entusiasmant-nos pels animals.
Si en el seu moment vaig destacar la influència del gran David Attenborough en aquest que escriu, hi va haver algú que, abans, el va marcar molt en el seu interès pel món dels animals. Era Félix Rodríguez de la Fuente que amb la seva gran personalitat i manera de parlar tan característica (i tan imitada) va aconseguir un èxit a la televisió, en l'època dels dos canals, difícilment igualable.

Nascut a Poza de la Sal (Burgos) era un home de camp. Va estudiar i va exercir com a metge estomatòleg però la seva veritable vocació era la Natura. Curiós en un gran aficionat a la falconeria, la cacera d'ocells utilitzant falcons, però que ell defensava davant la cacera amb escopeta, gens natural. Com a expert en falconeria va aparèixer en un programa de televisió i sembla que ho va fer tan bé que, a partir d'aquí, va començar la seva trajectòria en aquest mitjà.

Félix, inseparable de les rapinyaires

Molts dels que pentinem canes recordem la passió amb la que vam seguir els seus documentals sobre la fauna ibèrica. Sí, sí, ens empassàvem sense parpellejar les andances del "Lirón careto" o del "Abejaruco". Us ho imagineu avui en dia?

La seva sèrie El hombre y la Tierra, es va allargar des del 1973 al 1980, amb tres parts, una a Veneçuela, una altra, inacabada, sobre la fauna ibèrica, i, finalment, una sèrie a l'Àrtic que no va acabar perquè va morir en estavallar-se l'avioneta en la que viatjava. No cal dir que per als admiradors del personatge va ser un cop molt dur.

No molt abans de morir al Canadà

Va ser un avançat al seu temps. En els seus programes va insistir molt, en una època en el que el conservacionisme era només als seus inicis, en la necessitat de protegir les espècies.

Sembla que va fer força trampes en les seves filmacions, trampes que consistien normalment en utilitzar animals acostumats als humans o, fins i tot falsos. En part, la trampa té el seu sentit, més en una època on els mitjans tècnics eren més rudimentaris, però penso que caldria avisar l'espectador en aquests casos, que es segueixen produint fins i tot en els documentals de les cadenes més prestigioses.

En tot cas, estimats amics de la Natura, si teniu temps i ganes, us recomano la visió d'algun documental del Félix, com aquest sobre l'aufrany en el que la trampa és a la vista i que ens mostra una molt interessant conducta animal.

La remaleïda partícula

Toca parlar del bosó de Higgs.

Un repte perquè parlar de Física de partícules per a un simple biòleg és bastant complicat. Per això he pensat que és millor que ho expliqui gent més dotada que jo. De pas, faré publicitat d'alguns webs que estan prou bé i que ja he recomanat més d'un cop, en algun cas.

Peter Higgs, pel qual el bosó va ser batejat, exultant el passat dia 4

Hi ha una explicació prou entenedora en la magnífica web El Tamiz; de pas, podeu seguir tota la sèrie sobre les partícules fonamentals. Hi ha enllaç a una explicació del que s'ha descobert aquesta setmana.

Fa poc ha començat una web de notícies de ciència anomenada Materia, prou interessant. Aquesta és la seva entrada sobre el bosó de Higgs.

Si preferiu el material audiovisual, hi ha diferents vídeos que estan prou bé:

Del FermiLab, el laboratori de física de partícules nord americà.

Del web espanyol Hablando de Ciencia, que segueixo recomanant molt. De fet hi ha una bona explicació del que s'ha fet al CERN més el fragment del seu documental De la razón al mito en el que es parla del bosó de Higgs.

Una conferència TED del físic Brian Cox (que treballa a l'experiment ATLAS, un dels que ha detectat el Higgs), que explica què és el LHC i parla del model estàndard, el model que cada cop sembla més confirmat sobre com funciona l'Univers. Per cert, un dels problemes d'aquest model és encaixar-hi la gravetat, la força que entenem més el comú de la gent i menys els físics. 

Un Redes en el que es parla del Higgs i d'altres estudis que es preveu fer al LHC. No us perdeu el despatx de John Ellis!

I per acabar, una conferència del mateix Brian Cox on ens explica perquè és important investigar, com diu ell, per curiositat. Per cert, que de Brian Cox hi ha una sèrie molt bona a la Mediateca de l'escola: "Maravillas del Sistema Solar".

Relacionat amb això, només afegiré aquest altre enllaç de Materia on es compara el pressupost dels clubs de futbol de Primera Divisió i els principals centres d'investigació espanyols.

Res més a afegir.

PD del 10 de juliol:

Un aclariment sobre el títol, que he canviat avui. Molta gent ha dit que els científics han anomenat al bosó de Higgs, la partícula de Déu. De fet, sembla ser que això és el resultat d'una confusió: Leon Lederman, físic reconegut pel seu treball sobre els neutrins, va escriure l'any 1993 un llibre de divulgació sobre física de partícules: "The God particle: If the Universe was the answer, What is the question?" (La partícula de Déu: Si l'Univers és la resposta, quina era la pregunta?). De fet, ell volia per títol "The goddamn particle..." (o sigui, La maleïda o remaleïda partícula) pel fet que el bosó de Higgs era tan difícil de trobar.
A l'editor li deuria semblar difícil publicar un llibre amb una paraula malsonant a la portada i va canviar goddamn per God; i aquesta és la història de "la partícula de Déu".
Als físics, sovint els agrada anomenar Déu però en aquest cas, ja veieu que va ser més aviat un tema de marketing que ha acabat quallant.

Ciència i sexisme

Hi ha hagut una certa polèmica aquests últims dies sobre el paper d'una periodista esportiva, per tots coneguda, en les retransmissions de l'Eurocopa de futbol. Crec que no cal tenir un màster en Periodisme esportiu per adonar-se que en el món de la televisió hi ha un sexisme bastant descarat en molts aspectes i, per això, em fa una mica de riure la polèmica.
No posaré en dubte els seus mèrits com a periodista, perquè l'he seguida més aviat poc, però sorprèn encara a algú el seu paper? Quantes periodistes joves, normalment de bastant bon veure, són les que estan a peu de camp, estadi, pista, ... per fer entrevistes o comentaris? i més si comparem amb quantes fan les retransmissions pròpiament dels esports. Quantes dones d'una certa edat (posem més de 40) presenten els telenotícies si les comparem amb els homes madurs? Quantes presentadores de programes diversos són més conegudes pels seus escots que per les seves altres qualitats?
És tele i, per desgràcia, aquest invent meravellós funciona, encara, així.

Però aquest és un blog de ciències i resulta que pels mateixos dies hi ha hagut una altra polèmica (que no crec que hagi estat ni mig trending topic) al voltant d'un anunci encarregat per la Comissió Europea per promocionar la ciència entre les noies.
L'anunci és aquest:

Així, d'entrada, em sembla una estranya combinació entre una pel·lícula de James Bond i un anunci de compreses. Potser la polèmica és una mica exagerada però és que penso que, en general, tot tendeix a exagerar-se molt al voltant de la publicitat.
La campanya té aquest web i aquest canal de Youtube on una sèrie de (no tan) joves investigadores ens expliquen la seva experiència (per cert, cap és espanyola). No s'assemblen massa a les de l'anunci, però; fins i tot, semblen de veritat.

Segons el portaveu de la comissària europea per a la Recerca, la Innovació i la Ciència fan falta aquest tipus de campanyes per atreure les adolescents cap a la ciència; però després es contradiu perquè sembla que on es perden més noies és després del doctorat. Sigui com sigui, i la meva experiència com a profe de ciències alguna cosa m'ha fet veure, aquest tipus d'adolescent tan fashion no crec que sigui el públic més propici a aquest tipus de campanyes; potser més valdria apropar-se a les que no són tan cool i que poden sentir-se un pèl marginades pels seus interessos, especialment les que s'interessen per disciplines encara poc femenines com les tècniques (on la desproporció, en dades de graduats universitaris catalans de fa cinc anys, era de 4 a 1 a favor dels homes).

Les coses han anat avançant i les dones han anat aportant cada cop més el seu saber fer a la recerca. Només 15 dones han rebut el premi Nobel en ciències però 9 d'elles els últims 30 anys.

Marie Curie i la seva filla Irène, dos premis Nobel a la mateixa família

Potser la manera d'aconseguir que més noies vulguin ser científiques és apropar més les científiques a la seva experiència diària. El dia que una científica (o una jutgessa o una ministra o una obrera de la construcció) sigui portada del Cosmopolitan, potser és que alguna cosa estarà canviant.

El model de dona que ens venen les revistes

Unes recomanacions finals: Un estudi que podeu trobar aquí sobre com ha tractat a les científiques el cinema. 

I un web que tracta, entre altres coses, de científiques històriques.